Arxius | General RSS for this section

Zegama…

Hace 9 años empezaba a llevar el pelo largo,mis hijos eran pequeños, mi mujer no hacía casi deporte y ya soñaba con Zegama.

Hace 9 años.

Jueves faringitis,será miedo tranqui

Viernes fiebre y cama,tengo miedo.

Sábado dolor de cabeza 

Domingo lo intentamos.

Estar allí ya es un premio.

Empezamos llevando los ritmos que tocaban.
Quizás lo logre.

Cruzar el puente de Otzaurte aún soñando .

Aúpa! Oso Ondo!

Pero algo no iba bien.

Subir el Aratz sin fuerza.

Cayeron minutos donde había que ganarlos.

Cruzar San Adrián sabiendo que ya estás.

Entregar un dorsal que esperaste 9años.

Los abrazos reconfortan pero no consuelan.

La hierba de Santo Spiritu está seca. 
“Nuestra recompensa se encuentra en el esfuerzo y no en el resultado. Un esfuerzo total es una victoria completa” Gandhi.

Anuncis

MAMA JO VULL SER GEÒLEG (Trencacims)

Al ser tres germans,quan els nostres pares no ens aguantaven a casa per desfogar-nos ens portaven a voltar per la muntanyeta, jo sempre tornava a casa amb la motxilla plena de rocs de totes les mides i colors, la meva mare no sabía on posar-los, quan voltàvem pels nostres boscos sempre anava caminant amb el cap cot i fixant-me en totes les pedres que hi havien en el camí. de fet fins ben entrada l’adolescència ” jo volía ser geòleg ” 

-Tancarem inscripcions per la Trencacims dimecres a les 6 de la tarda.

a les 5 de la tarda del dimecres mirava el mobil i m’anava dient, ho faig? buuuf, no se que fer… i la Rosa m’anima i diu: 

si et fà Il·lusió endavant. 

inscrit doncs a última hora i sense ser un dels objectius de l’any ( de fet aquest any no volia fer cap cursa més llarga que marató) sempre ha sigut una cursa que la tenia en ment perquè tothom en parlava meravelles ( i amb raó) 

Per logística familiar va ser impossible anar a Paüls divendres nit o sigui que tocava despertar-se a les tres del mati i fer 220 km amb cotxe. Quan sona el despertador obro els ulls i penso: si no hi vaig perdo la inscripció (65€) pero m’estalvío benzina i peatges o sigui que tampoc es mala idea de quedar-se al llitet abraçat a la dona, pero la Rosa que s’apunta a tot em fa llevar i cap a Paüls que  falta gent. Arribar  allà negre nit i amb un vent del nord terrible li dona un caire èpic a la cosa i començo a pensar que m’hauria d’haver quedat al llit. Posant-me el dorsal tremolo com una fulla, aquesta cursa em motiva fort i feia temps que no em sentia aixins, la dificultat tècnica dels seus 4.200 metres de desnivell positiu fan que la cosa no sigui un passeig tranquilet. 

la sortida es de “gallina de piel” https://www.facebook.com/trencacims.pauls/videos/1072877902750778/ 

ens saludem amb tots els coneguts i jo em quedo darrera amb en JUAN Carlos Escuté, se que va de menys a més sempre i que la seva companyia es molt agradable, tot i així ve  de una temporada en el dique seco i la Trencacims es la seva tornada a la competició ( bravo) . sortim molt tranquilets amb les llums de frontal i sorollets de bastons sortim del poble muntanyeta amunt, la primera pujada ja la conec perquè es la mateixa del Trail de les Fonts, pujem agrupadets i el fred comença a minvar, alguns corredors es treuen paravent pero jo decideixo seguir tapadet per no aturar-me, gran decisió! perquè quan arribem al primer coll la ventada es brutal, fot un fred que pela! encarem una grimpadeta que ens porta a un forat a la roca per on travessarem la muntanya,quina meravella geològica!!  

 al sortir ens fan crestejar tota la mola de pedra,amb el vent,el meu paravent es força ample, em fà L’efecte kitesurf, s’infla fort i em desestabilitza molt,m’acollono, m’agafo fort a una pedra, penso que perquè M’apunto a aquestes coses, que collons hi faig aquí dalt amb aquest temporal? els que anaven amb mí son més valents i segueixen endavant per un bosquet de màquies amb zones de pi blanc, els intento seguir pero van forts, penso que haig de fer la meva cursa que això es molt llarg, a la següent pujada els atrapo gairebé sense esforç, els 15.000+ de febrer més els 12.000+ de març es noten a les cames i em permeten pujar a bon ritme, a veure si serà suficient per contrarrestar la meva total falta d’habilitats en terreny ultratècnic. arribem al 2on avituallament, al Tossal de l’Engrilló ,allà hi ès la Rosa amb la Miri, m’animen cridant desde lluny ❤️. els hi pregunto quin km estem i diuen que al 9,5, hahaha i portem 2,15 els hi dic, la cursa aquesta serà dura de collons. arrenquem en baixada i surto davant del JUAN Carlos, ell baixa millor i ja m’atraparà, la baixada següent no es molt tècnica, va fent pujes i baixes per zona arbrada, puc córrer força ,veig que no m’atrapa, anem fent la goma amb varios corredors cosa que ho fà molt entretingut, ara et passo jo, després t’atrapo, passa quan vulguis, jjijiji,tu vas més fort… la cantinela de sempre. 

Els km que venen ara sónun pur espectàcle de la natura. Són un seguit d’encavalcaments de conglomerats que donen lloc a uns passadíssos imposibles al ben mig dels tossals, el fort vent fà que la zona prengui un altra dimensió, miro al terra com quan era petit, tot es plè de còdols i cairells de totes les mides i colors ( predomina el blanc trencat) l’absència d’humitat pel fort vent del nord dona una visibilitat extraordinària en aquest espai que no sembla d’aquest mòn, estic en el millor “moment” em sento prou fort i apreto pujant, ens fan pujar a un cim on el vent bufa molt fort,pero molt eh! allà m’alenteixo força, no hi ha camí i literalment anem per sobre la roca, L’efecte kite segueix fent de les seves,un parell de corredors m’atrapen i fent el que puc aconsegueixo anar seguint baixant, la baixada es molt llarga fins al 22,5 i després puja una mica per arribar a Sant Roc que es on estarà la Rosa esperant-me, vaig fent, no em trobo pas malament i ja puc guardar el paravent i guants a la motxilla, a la pujada de Sant Roc em trobo amb un basc errampat fins els collons i cagantse amb la mare que va parir qualsevol cosa.( un clàssic ) esperant no ser jo el que li passi el mateix d’aquí una estona…

Arribo al 26,5 amb 2.500 + amb 5h45, penso que m’en  queden 24 amb 1600 i ja somio amb uns temps molt millors dels que pensava ( no vendas la piel del oso…)  

 La Rosa m’explica que han rebentat roda i la odissea amb el RACC  més la manca de cobertura han fet que acabessin d’arribar al control. 

després venen els únics 2 o 3 km planers de tota la cursa i els faig a bon ritme, nano això ho tens fet! dues pujades i finisher! 

Pues no. 

la pujada de 2km amb 600+ es una puta pared,plena de trampes esglaonades, branques,pedres,arrels.Díficil, molt difícil, pero es que el puja i baixa següent també era terrible,no sabies on posar els peus, no veies el final de la tortura. al arribar a un petit avituallament al 34 m’animen molt ( Durant tota la cursa, quan dic tota es tota,a qualsevol lloc, al lloc més feréstec, et podies trobar desde un control de pas, amb la seva alfombreta, fins a un avituallament improvisat, un voluntari avisant de perill, donant ànims o fent fotos, NEVER WALK ALONE! ) 

pujadeta forta i Serra de puja i baixa que fem a l’inrevés el dia de les Fonts, moltes ganes d’arribar al 39 on hi ha la Rosa, estic bastant trinxat ,penso en abandonar per primer, i últim, cop. pero recordo que li vaig fotre canya al meu becari Sergi Mañes per abandonar a la marxa de Cap de Creus, o sigui que endavant,el fet que faci més de 4h que no veig a cap corredor, ni davant ni enrrera em fà pensar que potser no vaig tant malament com sembla, arribo ben fos al 39 i jalo desaforadament amb les mans brutes i engolint tot el que trobo  

 encaro la següent pujada amb ganes i força energia, pero en aquesta cursa, salvant la extraordinària bossa del corredor, no regalen absolutament res, terrenys tècnics i moooolt cabrons.Abans  d’encarar els últims metres de la pujada al 45 hi ha una cosa extraordinària, un tram plà de pi negre anomenat Plà de la hedra,de un km a 800m d’alçada! meravellós,amb terra tou, sense pedres, sense esforç… acaba ràpid, pujada tremenda cap amunt i baixada tècnica com sempre. Estic molt tobet, pero ja començo a veure que estaré a proper de les 12h, baixada final al poble on m’atrapa una noia i anem junts el tram del poble, després de fer 8 h sol em ve de gust xerrar una mica, entrada triomfal! i baldanes + llangonissa com no podia ser d’un altre manera!  

 

HUESOS ROTOS

Una clavícula astillada en tres trocitos ensartada con un clavo de ocho centímetros, cráneo abierto de lado a lado, todos los metatarsos del pie izquierdo aplastados rectificados con más clavos, fractura abierta de la tibia y el peroné con sus pedazos saliendo al exterior de la pierna, entrar seis veces al quirófano antes de cumplir los 19 años, visitar traumatología cada dos meses durante dos años y escuchar siempre lo mismo; 

– tu Xaval lo único que puedes hacer es piscina. 

Aceptarlo fué la opción, pero también fué la excusa. 

Ahora 27 años después cuando estoy bajando por sitios por los que no bajaría corriendo ni una cabra, o al seguir a mí mujer a 40km/h  encima de una bicicleta esqueletica con un trailer  de 25 toneladas rugiendome el cogote, mi cerebro ( o mis células ) se ponen en alerta, y entonces lo siento, siento como se rompen mis huesos, siento el olor de la sangre, siento el ardor de la piel rasgada, siento ese dolor tan profundo,aparecen lágrimas, a veces solo encojo los hombros y pienso, NO, no me pasará. Otras veces me veo allí tirado con un pié mirando hacia un lado imposible, escucho ambulancias, me imagino rescatado en un barranco con los bomberos comentando, 

-Otro gilipollas que no sabía dónde se metía 

Si, es una mierda. 

es lo que hay. En el sofá de mi casa me  siento seguro, pero no me siento feliz. 

Posa una Matxicots a la teva vida

“Sergi , jo mai podré fer la extrem Matxicots, ho haig d’asumir! És massa dura, els temps per acabar-la estàn molt apretats i a mi em costa déu i ajuda entrenar al mes d’agost!!”

Aquesta conversa me la van recordar diumenge al migdia, i va ser mel pels meus oïdes; em va reafirmar que val la pena, que no és de bojos, ni de borratxos, ni de inconscients… Gràcies Sergi!

Anar  a Rialp la tercera setmana de Setembre ja forma part del nostre ritual familiar. Aquest any fins i tot s’hi ha afegit el meu pare, per poder anar a buscar bolets! És una cita obligada per milers de detalls que fan aquesta cursa indispensable en el nostre calendari.Aquest any, desprès d’haver aconseguit acabar dignament la UT les Fonts, vaig pensar que era el moment d’apuntar-se a la llarga de Rialp .

Realment no les tenia totes. Duia un entrenament bastant precari marcat per una costella fisurada a la cursa del Catllaràs. Sabia que podia aspirar a fer una cursa digna de 52, però no estava per acabar el monstre de 82kms. ( Una vez más, gracias Esteban) Així que el plan era dividir la cursa en dues parts, i si la primera funcionava intentariem la segona. 

Un dels canvis d’aquest any, tots ells milloren la cursa, és que la sortida és conjunta amb els de 52, i això fa que l’ambient sigui bestial! Em poso l’últim de la fila amb molts coneguts i m’ajunto amb en Ton i en Pau Tortugueta ( tots dos ténen molta més pota que jo, però diuen que volen anar amb mi). Els hi dic que jo no penso córrer ni un metre i ells diuen que accepten. A la que arrenca la cursa, l’únic que segueix al meu costat és en Ton; tots els altres surten corrent! Al cap de 150 metres tots suats, aturats per un tap, volta al poble i jo segueixo amb la estratègia de no córrer per cap motiu. La gent marxa però en 15 min ja estem tothom al seu lloc! Amb en Ton seguim junts i li demano que freni el ritme; anem controlant a tots els que coneixo i veig que sense esforç els estic mantenint a ratlla! Ens coneixem força i sé què farà cadascú. Fins al Coll del Triador pugem xerrant i regulant per encarar la pala del Montsent de Pallars, per mi, la pujada més dura en una cursa que he fet mai! És una pujada que produeix temor de veritat!!! En Ton és un gran escalador i quan arriba al tram tècnic li dic que m’avanci i que ja ens veurem més endavant; crec que ja no el tornaré a atrapar i penso que hauré de trobar un altre roda per seguir. A 200m del cim apareix la primera rampa a l’abductor, ja sé que en aquestes curses sempre em passa i m’intento tranquilitzar. Poc a poc que això es molt llarg! Faig cim i m’abraço amb en Ruben que està de control

Allà, sorpresa , està el Pau esperant-me, i una mica més endavant en Ton.Ostres! Que ben acompanyat aniré! Però a la primera baixada m’encallo una mica (la meva inutilitat en trams tècnics ja es llegendària) i marxen tots dos. Les meves dues llebres es fan amics i marxen junts, darrere meu sento la veu del Ruben: ” Nadie dijo que fuera fácil!!!”

Passar per Entremonts és tan meravellós que no t’en adones i ja estàs pujant el Monterroio. A dalt de tot haig de parar i donar-me cops als quàdriceps perque es desenrampin. El dolor comença a fer-se bastant emprenyador.

Al final de la següent carena m’atrapa en Tottu, germà d’en Pau Correcat, i just començar baixada m’enrampo fort de veritat. Em quedo quiet com un gat a punt d’atacar i faigs uns sorolls extranys; la cosina del Txema (organitzador) era al meu costat i em demana si estic bè: “Tireu , ja s’em passarà”. Em prenc un tubet de Magnesi líquid i quan començo a baixar veig en Tottu i la cosina a baix de tot, quina depressió tu! Amb les cames com dos troncs vaig baixant pel pedregar i arribant a baix el peu dret rellisca, vaig  a terra i la meva Cresta illiaca atura tot el cop amb un pedregot enorme, que no havia de ser allà. La bona notícia és que el dolor tan fort ha fet desaparèixer les rampes, però no m’atreveixo a aixecar-me per por de haver-me fet mal de veritat. Poc a poc i renquejant, veig que la cosa no passarà d’aquí, desprès de lo del Catllaràs no tenia ganes de estar parat un temps. En aquestes que em trobo amb la dona i m’acompanya fins a la Mainera, km 26 2800+ ja 😱 .

L’avituallament és espectacular, com tots en aquesta cursa, menjo força i em bec la meva cervesa predilecta, Aigua de Moritz. Allà també hi son a punt per marxar les meves dues llebres, en Pau i en Ton. Voldria marxar amb ells però penso que si ho faig em rebentaran segur! Decideixo parar 5 min i sortir al meu ritme. Aquest tram que ve ara és terrorífic, són 8 km fins a Espot, però hi han dues pales que es pujen pel dret , i quan dic pel dret és pel dret!!

aquest tram el vaig fent amb una noia que es diu Yolanda. Mola perquè va renegant de lo dura que és la pujada i em recorda força a quan vaig a entrenar amb la dona. El tram final és duríssim però ens anem animant mútuament. Dalt de tot està la Miriam al control i no em puc estar de fer-li una abraçada com deu mana. El coll de les Picardes és magnífic i ser allà ja és un premi!

La baixada aquesta és força tècnica i dóna la sensació que si rellisques no hi hauria qui t’aturés fins a baix de tot! Aixi que clavo bastons i m’arrapo fort a les pedres. La Yolanda baixa fent saltirons i m’anima, li dic que ja ens tornarem a trobar més endavant. Arribant a Espot em trobo en Pau que m’està esperant tombat a l’herba, diu que no es veu amb forçes de fer-la tota però que fins al 52 vé amb mi, fantàstic penso. A Espot també hi és en Ton!

Hi ha pasta i arròs; jalem fort i encarem l’última pujada forta de la cursa de 52, són 400+ però es deixen fer bé. Aqui en Pau té un mal moment però anem fent. Ens tornem a enganxar amb la Yolanda i fem un bon trenet fins Caregué. Aquest tram és una meravella, per un costat la Pica i per l’altre el Montsent, corriols magnífics al costat d’un riu, barrancs, boscos plens de bolets… Però es fa molt llarg! Caregué costa d’arribar i estem cansadets, jo segueixo amb el meu mantra de no córrer ni un metre tot i que en aquests camins vénen ganes de fer-ho. Algún corredor que ho fa i marxa, al cap de 10 min ja el passem nosaltres al tram tram. A l’avituallament de Caregué tenim claca potent.

ens motivem força, Queden 6 km amb 300+ i 500- fins a Caçadors i sortim amb ganes. Aquests 300+ van ser dels pitjors de la cursa, no els tenia al cap i els vaig patir moltíssim a plè sol i per un tallafocs vaig suar de valent, esbufegava força. Moment dur però va passar aviat.

L’arribada a Caçadors és tranquila. Allà hi ha en Massa, en Roger i la Irene; tothom em mira amb ulls d’admiració i jo penso que encara queda molt, que la nit és llarguíssima i que el cansament tard o d’hora es pagarà. Penso en les paraules de l’Esteban: “Estás para hacer una buena carrera de 52 y jugartela en la larga, tú escojes.”

Parlem amb en Ton, en Pau ja va dir que aquí plegava, i ell diu que si jo tiro ell també. Jo li dic que si ell hi va jo també! Un per l’altre ens motivem força. Jalo molt (el meu súper-poder de poder menjar sense gana aquí es necessari!) i em faig una dutxa ràpida amb aigua gelada. Renovat i net, sortim de caçadors ,nomès queden 5 corredors darrere nostre. Ja no deixaran continuar a ningú més. Els temps de tall són força exigents però crec que els 30 amb 2000+ que queden els podrem fer força bé. Dos corredors surten davant nostre i un francès de Biarrritz surt darrera nostre, ens atrapa abans de la primera pujada, però pujant no ens pot seguir. Li pregunto si està bé, i em diu que tranqui que va a la seva. Aviat ens cau la nit a sobre i veiem uns frontals per darrera. Una cosa fosca i grossa ens passa esperitada pel costat! És un gos! Quin sustu tu! Els dels frontals ens diuen que son caçadors i que estàn buscant un senglar ferit, que és molt perillós i que vigilem! Ni ens immutem! Estem tant cansats que pensem que si vé un senglar, no li farem ni cas, però no, era una broma del Txema:  l’organitzador i alma mater d’aquesta gran cursa, ens anima, diu que anem bé de temps, però que si seguim endavant s’ha de acabar, ja que hi ha un tram ón no ho podrem deixar.

La pujada desprès de Beraní son 5k amb 700+, pel mig del bosc. Té petits descansos, però els rampots són forts i empinats. En arribar a dalt  tots dos ens ajupim fent sorolls extranys, mare meva que dur!

Un altre avituallament al mig del bosc, on tothom ens anima! Lo d’aquesta cursa no té nom, és la perfecció logística .

Hem de baixar les curves dels búnkers i en Ton baixa força el ritme, crec que està mig dormit, parla poc i només pensa en el pà amb embotits que li han dit que hi ha a Roní .

Aquest tram ens alenteix força pero no ens aturem.

A l’arribada a Roní ens atrapa el Francès, vé amb pressa perquè té por del tancament horari. Nosaltres només tenim un ritme i no podem fer res més que mantenir-lo. Ell menja pà amb embotit( per fi) i jo un plat de fideuà espectacular! ( Sí, una fideuà Casera al km 70 de una UT), el grupet d’escombres es posa darrera nostra i passem per 5min el control de baix el riu, allà està el Txema i la seva dona, ens apreten, diuen que per fer els 12 que queden tenim tres hores i mitja , que no ens encantem que el terreny es força complicat 😰

Aquí m’agafen ganes de plegar, hi tinc la dona, la nena, el cotxe, una manteta… l’altre opció son fred, patiment, terreny perillós ( i força), en Ton…

No penso i tiro cap a Sant Romà de Tabernoles, un poble abandonat on Jesucrist va perdre les dues espardenyes! A mitja pujada passem al francès (creiem que era mitja! Quina pujada interminable) i quan arribem a dalt creiem que ja ho tenim fet. Sobre el planell eren 5 km carenant, però era una putada de camí amb barranc al costat, dret, molt difícil per mi. Aqui és en Ton el que m’espera i jo em ratllo força, en aquest UT no regalen res!

Amb penes i treballs arribem a Rodès, 2k i ja hi som! El primer km es plè de rocs (com no podia ser d’un altre manera), en Ton es mou molt justet, el frontal està mig mort i les cames fan figa. La Rosa truca i diu que el Francès vé a tota ostia darrera nostre, jo li dic que és igual i en Ton que li sua la polla tot! Però a 500 metres de l’arribada, sento soroll darrera i veig un frontal corrents: “Corre Ton corre!”, ” que vé el Francès”. Corriem a 6′ el km i el francès ens retallava. Merda! Ens passarà a la linea d’arribada! “Accelera Ton!” Crec que vam entrar a 4’50 😅😅😅😅😅 i el francès no ens va poder atrapar!!

Jo volia plorar a l’arribada, però el cor em sortia per la boca! Finalment no vaig poder complir el meu mantra de no córrer ni un metre …

Diuen que la millor cursa és la que encara no has fet però aquesta és la millor. Com em va dir ahir en Joan Xicola: “És un bon  moment per deixar-ho i pensar en la petanca”.

“SI ENTRENAS,PUEDES”

Aquest tuit d’Esteban és el que resumeix la meva segona participació a la Ultra de les Fonts. Fa un mes i mig tot pintava fatal! Una pseudoneomonía, més un estat de forma pèssim, feia pensar que haver-me apuntat un altre cop a Xerta no havia sigut la millor de les idees. Però poc a poc ,amb  els consells d’en Bulderban ( Esteban), la cosa començava a semblar factible; fins hi tot alguns entrenaments memorables amb l’@oldterminator feien creure en el miracle.

Dos dies abans de la cursa, amb la feina feta, va començar una sospitosa crisi d’alèrgia primaveral que tot i que es l’època, feia pensar més en “miedo escénico” que en res més! Però el fet de tenir el nas rajant com una font fins l’hora de sortid no va ajudar a controlar els nervis pre-cursa .

Us agraden les “road movies” ? Les pel·lícules aquelles en que el protagonista fa un viatge iniciàtic  en el qual es va trobant diferents personatges i situacions fins a un clímax final. Doncs això és el que em va passar a Xerta.

A la primera etapa de la Ultra, una cursa trampa de 23 km amb poquet desnivell de nit, vaig decidir no desenganxar-me de la Montse i la Cristina. Sabia que anirien a ritme lent i jo no volia flipar-me! La gent surt molt depressa, però amb tranquilitat, nosaltres anem fent. Anem xerrant, mirant la lluna plena entre les oliveres i els kms van caient. Primer la Cristina tira més, però encara està pagant una cursa d’una setmana per la selva de Costa Rica (aquí el més tonto fa rellotges!!), i quan portem 1h, és la Montse la que apreta. Jo em deixo portar i els hi vaig explicant el que encara ens queda: uns bons trams de córrer. 23 km no és una broma i tot el que apretem avui demà es pagarà fort! Al final, amb la Montse, apretem una mica i pensant amb les “Baldanes” (botifarra negra de la zona) entrem a meta amb alegria, menjar prou ràpid perquè fot molt fred i a intentar dormir.

La nit es fa llarga. 3h i mitja de donar voltes al llit i ja som un altre cop a la sortida, es necessita moral!!  Penso que seguiré amb les “nenes”, perquè ahir em van anar prou bé! Quan arrenca la cursa intento que no  s’escapin, m’enganxo en la Cristina, que va més endavant, i faig tot el tram de la sèquia amb ella (tram molt cabró). L’any passat aquí anava molt malament i avui em sento fresc i bè. Però, tot i així, no em flipo i segueixo a ritme d’ella. Pujant un marge s’enganxa amb un verdissot i es fa una ferida a les cames que sagna com si fós la nena de la pel·lícula de Carrie!

La Cris diu que no passa res, però fot molt efecte i tothom que ens passa es preocupa. Mentrestant, a lo lluny, veig el Sergi Farró, company d’aventures i el meu profe de tennis de fà 15 anys. No pot ser! Què li deu passar? L’atrapem i diu que plega, que li fa molt mal el genoll i que no pot córrer. Li dic que no pari, que es prengui ibuprofè, que si se l’hi espatlla ja ho arreglarem, però que endavant, que és molt aviat per deixar-ho i que ell te pota de sobres per seguir. A Paüls espera la Rosa (la meva parella, supporter, companya, àngel de la guarda, protagonista de la meva vida…), truco per dir-li que el Sergi vé tocat i que la Cristina també. A l’avituallament, l’ambulància cura a la Cristina i la Rosa li dona els ibus al Sergi. En aquell moment, decideixo seguir sense la Cristina i anar amb en Sergi fins que es recuperi. Ve una pujada prou forta fins el km 15 i diu que anirà tranquil. Enganxem al grup del Paco Robles i comencem la pujada amb ells (uns paios ultraexperts, que tal com comencen les ultres les acaben). Veig que vaig molt bè i li dic al Sergi que tiri, els passem. Tots em diuen que estic molt fort,

em motivo i pugem amb força (que fàcil que sóc de motivar!!!).

Arribem al llac de dalt i, al trotar per un tram de pista, en Sergi pateix molt pel genoll. Vaig amb ell i veig que puc córrer (l’any passat aquí no podia ni trotar!). Ell para a estirar la cama i em diu que ja m’atrapa. Sense adonar-me’n, començo a augmentar el ritme, avanço gent que està corrents, i trobo “el moment”: aquella sensació que voles, que corres sense esforç, que el món flueix i tu ho fas amb ell. És aquell estat en que voldries estar sempre, i ploro (llagrimeta al canto), emoció i a gaudir del “moment” ….

PERÒ QUE FAS COLLONS?!?!

Que això és un Ultra!!! T’estàs flipant i només vas pel km 18!!!

Arribo a l’avituallament i allà està la Rosa, em mira bocabadada, què fas aquí tan aviat ????

-No ho sè! Vaig de puta mare!!!

Marxo ràpid i en Sergi ja em passarà. La baixada que ve ara és una mica tècnica i a mi em costa. Als 5 min, ell em passa i penso que ja no el veurè més. En aquestes baixades sempre em passa gent, ja ho tinc acceptat. Però avui, això no passa i és a l’inrevés: SÓC JO EL QUE ADELANTO!!!!

Recordo que fins Prat de Compte (km 26), l’any passat va ser infernal, i avui estic gaudint com un cotxinot. Vaig passant gent gairebè sense esforç i arribo al següent control. Allà flipo amb colors! Quanta gent!!!!! Mai havia estat amb tants corredors en una UT! Ai mare!! Què t’has flipat!? Anar sempre al vagó de cua té aquestes coses.

Allà veig al Torbellino Babil i la seva parella Maite. Els havia amenaçat que vindria desde darrera tipus Walking dead i que “hachazo al canto”, pero tant aviat? m’emociono fort i crido:

BABIIIIL!!!

Llavors faig una imitació del crit del Cristiano seeeeeeeeeeee!!  Ja ho sè, vergonya aliena, però estava fora de mí….

Allà a l’avituallament, en Sergi diu que ja no sent dolor i que tira fort. Intento enganxar-me al Babil, però al girar la cantonada, em trobo a en Pau Tortugueta. Un païo molt complicat mentalment, però molt bona gent! Tant bona gent que va decidir acompanyar-me tot el que quedava de cursa! L’any passat quan va veure que no vaig poder finalitzar ja es va oferir a acompanyar-me i ara tocava anar amunt. Ell s’en adona de seguida que vaig massa fort i comença a frenar-me. La pujada fins al 32 és un pepino espectacular i, a més, tè un tram aèri que l’any passat m’els va posar per corbata. Anem pujant i segueixo fort i bè, però arribant a dalt ja veig que començo a fluixar. Desprès del tram aèri (gràcies Pau ), hi ha un tram molt pedregòs, ón em passa un bon grup de corredors entre ells el Babil. Arribo prou bè a dalt, gairebè amb una hora menys que l’any passat!!!!!

  • Comença la baixada i aquí veig que en Pau amb el meu ritme no va bè i necessita anar més ràpid; va davant meu i el vaig veient a lo lluny. Crec que marxarà, però cada vegada que marxa, al cap d’una estona m’el trobo en una pedra o en un prat. M’animo i vaig fent, i en no res ens trobem al començament d’una llarga baixada que ens portarà fins l’avituallament de st Roc (km 42). L’any passat aqui em perseguien els escombres de la cursa  i avui vaig tant tranquil .  Tot i així, començo a sentir-me cansat i fà “caloret”. Li dic a en Pau que marxi cap a l’avituallament, que mengi, i que fagi el que necessiti que ja ens veurem. No baixo malament i encara mantinc l’hora de marge. L’any anterior ens van deixar seguir però ja anàvem amb el temps passat, o sigui que aquesta vegada m’ho prenc amb calma. Remullada a la font, jalo força i una bona pasterada d’AloeVera a l’entrecuix (poso foto encara que sigui íntima) La pujada que ve ara és eterna! L’any passat m’hi vaig aturar 3 vegades i em vaig quedar sense aigua; així que: ampolla de litre i mig a la motxilla més el bidó. Aquesta pujada és molt calorosa i a més no li veus final. Va fent petites curves però no para i, quan creus que ja estàs dalt de tot, tooorna a pujar! A la mitja hora de pujar ja noto el pajarón com arriba, poc a poc però va venint. Prenc un gel i una pastilla de sal però ja és massa tard. Decideixo que no pararé, m’és igual si vaig lent o ràpid però no penso aturar-me. En pau tambè està passant el seu momentassu, però de tant  en tant, m’empeny perquè no pari. Crec que ens van passar uns 6 o 7 corredors, jo creia que ja era l’últim de la cursa, quina ràbia amb lo bè que anava. En aquell moment, em va venir al cap la conversa amb el meu gurú:
  • “Mañana, cuando llegue el momento malo -que llegará- piensa que lo dificil ya lo has hecho entrenando. Te relajas y revifas”
  • M’ho vaig anar repetint a mode de mantra i, poc a poc, em vaig anar relaxant. Els kms van caient. Ara ve la baixada al Poble d’Alfara: un camí que ni les cabres agafarien mai i, si hi passessin, no crec que hi tornessin. Son 4k de baixada i les bambes comencen a llagar-me, merda! Amb això no hi contava! Espero que no vagi a més. En Pau marxa i diu que m’espera a baix.  Penso que farè sol la baixada, però en aquesta cursa (road movie), això no passa en cap moment. És com la cançó dels seguidors del Liverpool: i’ll never Walk Alone. Apareix per darrera un xicot de Figueres que va prou content. Anem junts una estona i em confessa que va escaldat. Li parlo de les meravelles de l’Aloe i que la Rosa el tindrà preparat a Alfara. No ho tè clar, perquè li he dit que cou una mica al començament, i l’escaldada és molt a propet dels testicles. Li explico que si en Pau i jo, que som unes nenes, ho hem fet, ell tambè podrà. 

Entrant a la plaça d’Alfara ja tinc la meva claca esperant. Rosa (amb l’Aloe), Fiona , Karim, Kunfujete, Irene … fins i tot, han vingut els meus sogres i la besàvia!!!!! El de Figueres flipa! El noi és valent i s’embadurna fort, fa algún Ay pero compleix.
Aquí encara estic mig empajarat, menjo força, remullada de cap a la font de la plaça, menjar i no vull parar més. Vaig 40 min per sobre del temps de pas, però si m’encanto, tot l’esforç podria anar a la merda! En Pau està estirat a terra i diu que marxa amb mi. Després d’Alfara, km 52, queden 18 km, tot un món! A la primera pujada torna a venir la patacada, gel, pastilla de sal,  aigua. Res, no tiro! En aquest moment em passa en J Carlos (el de la perilla), puja fort i sembla que jo vagi aturat. M’anima, em diu que estic molt millor que l’any passat i que no pari.
Jo estic KO, penso en quan trigaria un helicòpter en venir a buscar-me. No vull fer una passa més! Estic mort en vida, ara sóc un Walking dead total. Quin patir, ostiès! En Pau m’espera a lo lluny i nomès tinc al cap que haig d’arrribar al control de la Font Nova sense usar el frontal. Cosa, que en aquest moment, sembla imposible. Un cop passem el km 58, sabem que menys una xinxeta abans del pic, pica més avall que amunt. Ens animem i veiem que comencem a atrapar gent; no molts, però es nota que la cosa ha canviat. Començo a creure que l’objectiu és assumible. Això que el terreny és molt cabró. Consegueixo arribar a la Font Nova i allà està el Torbellino Babil, ens motivem i la Rosa ens diu que li hem recuperat 20 min desde Alfara, que nomès fa 15 min que han marxat en Dani Camarero i en RAUL Koala (mare meva quin pajarón que deurian portar).

Ara ja no val a badar, sortim amb energia. Amb frontal al cap, i a la primera baixada em flipo, sembla que voli per un corriol i pam !! torçada de turmell!! Em puja un calfred per l’esquena, però de seguida m’en adono que no és res! Buff, què just que m’ha anat! Els últims kms intentem regular, però ens anem accelerant i arribant al poble. Ja comencen a aparèixer les emocions, no puc parar de córrer, acceleraria i seguiria corrents!!! Que feliç que sóc! Creuem l’arribada entre aplaudiments i en Karim, el director de la cursa, em rep amb els braços oberts:
-Felicitats Santi! Estic molt content per tu! Sé que l’any passat ho vas passar molt malament…
Busco els meus i allà estan: m’abraçen fort i gaudeixo d’aquest “moment”.

Les sensacions ara son molt bones, però demà tenim feina encara, i de la bona: 27km amb 1700+ per rematar el cap de setmana. Menjo, xerrem i cap a casa. La nit es fa curta i pel matí tornar-se a posar la roba de córrer es fa molt díficil, però molt eh!!!!
Avui també corren bons amics que nomès faràn aquesta última etapa i tots em felicitan per l’etapa d’ahir. Quan comencem a córrer, ja noto que la cosa no va bè. Em trobo molt cansat i tornen les paraules del gurú:

Collons ! “cansadillo”!!! Estic fet pols! Menys mal que hi ha tap i que tots anem en filera. M’aturo un moment a treure’m una pedra de la vamba i quan torno m’en adono que sóc l’últim, o casi. Sé que els deu últims de la cursa no pasaràn el tall o entraràn amb més de 5:30 al final, o sigui que no val a badar. “No te agobies”- estic agobiadissim!!!! Al pasar el primer avituallament vaig molt emprenyat, no em veig amb cor d’acabar amb el temps permès.

Em foto un bon troç de meló i li dic a la Rosa que vaig fatal. Allà veig a en Julián, amb el que vaig fer l’etapa llarga l’any passat (road movie ). Sé que ell passarà els temps, així que, no vull que s’escapi. M’hi enganxo i faig tota la pujada amb ell, pateixo molt però crec que aconseguiré baixar a Font Nova amb el temps de tall. M’enganxo a una parella de Manresa que porten bon ritme i els hi poso pressa perquè estava convençut de que tancàven a les 4h de cursa. Quan falten 2 min entrem com bojos al control!

Ens diuen que mengem i que deprès ens marcaràn i dic que ni hablar!! Que em marquin ja, òstia! Llavors em tranquilitzen i em diuen que anem 20 min per sobre … 

M’ho prenc amb més calma perquè encara quedan 6 km i es faràn llargs. La Rosa ja em felicita però en aquest Ultra no regalen ni 100 metres i una errada en aquestes alçades seria criminal. En aquests moments és quan el protagonista de la road movie li toca picar pedra solet, acabar la feina dignament i dos minuts abans del temps de Tall creuava la linea d’arribada d’una de les UT més dures de Catalunya. 

Encara flipo amb la quantitat de gent que s’en ha alegrat  amb aquest repte .

GRÀCIES A TOTS !!!!!!

HOW YOU PREPARE AN ULTRA?

porto ja deu anys corrent, al començament penses que si aconsegueixes córrer una hora seguida seràs el paio més feliç del món. Pero al cap d’un temps t’adones que vols més, que això enganxa i molt, que cada vegada t’apuntes a quelcom més potent e inabastable  anys enrera, fins que un dia apareix l’innombrable, el que creies que no faries mai,el que era nomès per “homes” de veritat ( perdona’m Marta Muixí ) i no parlo de Marxa llarga de resistència, tipus Matagalls-Montserrat o 24 h del cap de creus, parlo de curses amb temps de tall cabrons, desnivells que costen d’imaginar i amb penya de nivell que si apunta a córrer fort. Si amics parlo d’Ultratrails potents i aquest cap de setmana vaig a un d’ells ; la UT les Fonts a Xerta . cursa per etapes que ja vaig intentar asolir l’any passat 120km 6000+ en tres etapes ( si us voleu entretenir està descrit a aquest mateix blog) . 

el dia que t’apuntes començes a pensar en la frase que dona títol al post, frase que desde que vaig veure aquest video d’en Kilian http://youtu.be/Bmp4qaNWgt0 

sempre em repeteixo a mode de mantra quan  estic entrenant per la muntanya 

-HOW YOU PREPARE AN ULTRA ? 

i jo m’autocontesto:

-AMB DOS COLLONS! 

anys enrere preparant la Marató del Congost vaig seguir un entrenament espectacular que em va fer fer en Kiko Blasco,un crack d’hora vuit en mitja marató, entreno que vaig seguir a rajatabla fet que va fer que arrives a creure’m un atleta i tot amb tantes sèries  i més sèries , pero els dos anys que vaig seguir el seu planning vaig rebentar les últimes setmanes abans de la cursa ( culpa meva, no de l’entrenador ) després he anat sempre a la meva bola amb molts alts i baixos ( més baixos que alts) . durant tot aquest temps t’adones que sense els que tens a prop es imposible de plantejar-se reptes d’aquest tipus, gràcies amor meu per estar sempre allà i creure en mí .

aquest hivern he fet cas d’un amic amb molta pota, petits consells en moments puntuals i alguna paraula adequada que mentre estàs entrenant t’empeny fort 

– Este sábado tienes que pitar, hoy no me sirve 

– mañana 40km y al día siguiente dale fuerte 

– yo haría eso 

no sé com anirá la UT pero abans de que començi vull donar-li les gràcies. 

QUE COMENÇI LA FESTA!

ROCACORBA, A LES TENEBRES DEL BOSC

Tità

Tot va començar quatre hiverns enrera. L’hivern als meus dominis és potent i dur, poca gent s’atreveix a voltar-hi, i menys de negra nit. Per això, quan vaig ensumar aquells beneits que anàven amb un llum al cap, van recordar-me tres segles enrera quan tot el poble de Canet d’Adri em perseguia amb torxes incandescents.
” Mort al monstre!” – Cridàven…
No em van trobar mai! Però al meu cap encara ressonen aquells crits. Per això el primer hivern em vaig amagar i ningú em va veure; l’any següent van tornar a venir i la meva curiositat va fer que m’apropès massa a alguna d’aquelles ànimes. Vestien robes llampants i sabates de colors diversos, i tots semblaven que els perseguia una manada de llops salvatges. Quina manera de córrer! Però aquest hivern i l’anterior no van venir de nit, i en varen venir molts més, n’eren un fotiment! Abans de…

View original post 459 more words

ROCACORBA, A LES TENEBRES DEL BOSC

Tot va començar quatre hiverns enrera. L’hivern als meus dominis és potent i dur, poca gent s’atreveix a voltar-hi, i menys de negra nit. Per això, quan vaig ensumar aquells beneits que anàven amb un llum al cap, van recordar-me tres segles enrera quan tot el poble de Canet d’Adri em perseguia amb torxes incandescents.
” Mort al monstre!” – Cridàven…
No em van trobar mai! Però al meu cap encara ressonen aquells crits. Per això el primer hivern em vaig amagar i ningú em va veure; l’any següent van tornar a venir i la meva curiositat va fer que m’apropès massa a alguna d’aquelles ànimes. Vestien robes llampants i sabates de colors diversos, i tots semblaven que els perseguia una manada de llops salvatges. Quina manera de córrer! Però aquest hivern i l’anterior no van venir de nit, i en varen venir molts més, n’eren un fotiment! Abans de començar a pujar se sentíen explosions i música molt forta.
Em vaig col·locar entre dos arbres i, amb la meva capacitat de camuflatge, ni els ulls més ben entrenats serien capaços de veure’m! Van començar a passar pel meu costat esbufegant com els senglars que em menjo de tant en tant. Alguns tiren unes bossetes de colors al terra, que d’un temps enrera vaig troban pels llocs més insospitats. Perquè ho faràn? Tots tenen butxaques en aquestes bosses que porten a l’esquena, i semblen molt cares!!
Segueixen passant corredors i em fixo en un d’ells. Sembla un home curtit, vesteix de color vermell i no para de renegar! M’ha fet gràcia i decideixo seguir-lo. A les baixades nomès mira de trobar un forat al camí per avançar al que tè davant, com hi va el paio!
Arriba a un lloc on li donen de menjar i beure, quins amfitrions més amables! Llavors li pregunten:
– Com va la cursa?
El paio se’ls mira amb cara desencaixada per l’esforç i els hi deixa anar…
-Una merda, tu !
I s’en va esperitat muntanya amunt. Quina gent més extranya!!!
El deixo fer perquè amb aquest caràcter…
Uns minuts desprès, ( exactament 35), apareix un altre personatge, vestit de negre , melena llarga i barba espesa; li fan la mateixa pregunta i contesta:
– Aquests boscos son bestials! Quin lloc més increïble per córrer !!!
Òsties!! Aquest és dels meus! Decideixo seguir-lo, tampoc va molt ràpid i no em cansarè gaire.
Va fent una pujada, que segons he sentit dir abans, és l’última de la cursa. Va prou animat mirant el rellotge i li comenta a un altre corredor que va prou bé de temps i que apretarà a la baixada final. La seva Il·lusió és contagiosa i m’animo només de veure’l.
Però de cop veig que s’atura, fot un crit esfereïdor! Encara s’em posa el llom de punta al recordar-l’ho! S’ajup com si volgués agafar alguna cosa del terra, que coi deu fer??? Vinga noi espavila! No es mou i amb la boca emet uns sons ben extranys! Em començo a preocupar. Apareixen uns altres corredors i al preguntar-li què li passa, respòn que té rampes. “Ahhhhh!”, fan tots amb el cap, deu ser alguna cosa que tothom ha passat algun cop.
Al cap d’uns minuts, sembla que per ell van ser hores, i desprès de rebre el consol de tots els que passàven pel seu costat, el paio comença a caminar. Ranquejant d’una cama, poc a poc, va agafant velocitat i el veig desaparèixer bosc avall.  Ja no el veure més, però tinc el pressentiment que l’hivern que ve ens tornarem a veure. La cara de felicitat que feia trescant pels millors corriols dels meus boscos no tè preu!
ROCACORBA es màgic!!!!

IMG_9064

MATXICOTS ! VISCA EL PALLARS!

Aquest any era la meva tercera participació en aquesta marató extrema, germana petita de la ultra. L’excusa de passar un cap de setmana amb família i amics fà que sigui indispensable en el meu calendari, independentment del meu estat de forma, cosa que predisposa a que no tinguis ni idea de com afrontar la cursa ni de què pugui passar (la incertesa també mola) .
A les 5:30 anem a veure la sortida del gran Esteban, que ja ha fet podi tres anys seguits a la ultra #idol (acabaria abandonant per primera vegada a la seva vida en una cursa).

IMG_7979.JPG
Tranquilament xerrem fins que passa la mitja horeta de diferència entre les dues curses. En Ruben decideix anar a calentar (els seus plantejaments de cursa son impagables, es mereixeria un post per ell solet)! Mentres, nosaltres decidim no malaguanyar ni una mica de la pota que tenim.

Sortida espectacular! La gent surt esperitada com sempre, i nosaltres ens quedem darrere (com sempre en curses tant llargues no val la pena apretar).
Al primer repechón, en Roger tiba fort i no vull que marchi, m’agradaria fer la cursa amb ell (com l’any passat), per això, deixem en Pau enrere que ja ens atraparà.
En 10 min ja ens ha atrapat! Veient que té ganes de gresca (la competitivitat d’en @paucorrecat es mítica!). A la cua per passar el pont del riu va avançar a tres corredors!
Ja veig que no serà la marató tranquileta que m’havia proposat. La pujada fins Llesui son 800+ de nit i els fem a roda del Pau, sense quasi poder xerrar. Ens porta amb un ritme brutal, 15 mts. davant nostre i mirant enrera cada 10min. Intentem no perdre’l de vista perquè la seva experiència en UT + la seva companyia son indispensables.

IMG_4470.JPG

Just passat Llessui, parem a pixar i el Pau desapareix. Collons! Com hi va! El tio s’està preparant per les 100milles del sud de França i les últimes tres setmanes s’ha cascat TRES PUTOS CAVALLS DEL VENT !!!#idol . Amb en Roger flipem de com tira i decidim apretar per fer la pujada al coll del tirador tots junts. Amb penes i treballs, i malaguanyant forces, aconseguim atrapar-lo just al començar la segona part de la pujada  de 600+. Allà sóc jo que em fico davant e intento que ells pugin al meu ritme. L’any passat, en Roger aquí ho va passar molt malament, però aquest any em fixo com respira i va perfecte. Jo no les tinc totes! La manca d’entrenament, mès un estiu a base d’ensaïmades amb nutella i entrepans de sobrassada a Menorca, fan que la “pujadeta” costi lo seu.
Arribant al coll, en Roger ja va davant i el Pau uns metres darrere. Ha pagat l’apretada i ara li toca patir a ell. Sé que la pujada a la pala del Montsent de Pallars se li atravessa (penso que li haig de treure 15min fins al cim, perquè ell desprès baixant m’els recuperarà).
Em prenc un potet de Magnesi líquid, per prevenir les rampes, i parlo amb en @pautortugueta que abandona per mal a una cama.

IMG_4510.JPG
La meva filla el va cuidar com si fos un gatet mullat per la pluja 😂😂😂

Al començar la pujada al Montsent, 700+ terribles, veig que en Roger marxa davant, no li puc mantenir el ritme i assumeixo que ja no el veure mès. Obro Spotify y espero que “30 Seconds of Mars” m’ajudi a pujar la puta pala.
Tothom puja el Montsent mès o menys amb la mateixa tècnica: cap mirant a terra, 4 o 5 passes amb força i aturada mirant amunt, cap mirant a terra i amunt. L’any passat vaig pujar avançant gent, aquest any passo algú però també m’avancen a mi.
Després de passar la canal amb la mini-grimpada estic força fotut, les cames no tiren i estic “empajarat” total. Volia menjar alguna cosa al fer el cim però “va a ser que no”. M’aturo en una roca arreserat del vent i obro una barreta, em foto la meitat i s’em fa una bona bola a la gola. Estic perdent un temps preciòs i ja no dubto que en Pau m’atraparà aviat, i en Roger ja no el veuré. Arrenco com puc i fent cim ja veig al Pau darrere movent els pals amb ganes. LA MARE QUE EL VA PARIR! Decideixo no fer ni foto (el paisatge mereixia que m’hagués parat) i caminant per la carena vaig recuperant-me de la pàjara. Ell fa cim i em fot un crit esfereïdor: TITAAAAAANNN !! JAAAA VIIIINCCC!!!
Al començar la primera baixada pedregosa, ja m’ha atrapat i ja sé que marxarà. Jo baixo com una vella artròsica, i ell com un bou enfurismat! Tot i així no el perdo de vista i pujant el segon pic (Monterroio) ja estem junts i li marco el pas. No aconsegueixo que perdi roda i això vol dir que quan baixem el perdrè de vista.
La baixada del Monterroio d’aquest any és un bon canvi de recorregut, allarga 3km però millora molt la cursa. Et fa estar més estona a alta muntanya i això es d’agraïr.
En Pau ja és davant meu, encara el tinc a la vista, però sé que ell ara ha començat a escalfar i a mi em comença a fer bastant mal una fascitis mal curada (en casa d’herrero…) .
Abans d’arribar a l’avituallament, em trobo la meva estimada i supporter incondicional, pregunta com vaig i em diu que el Pau em porta 5 min, en Roger va llençat i ja ens treu mitja hora!

IMG_4582.JPG

A l’avituallament menjo ràpidament i faig canvi de bambes, dues birres 0’0 i en Pau em proposa un “pacte de no agressió”. Diu que el canvi de recorregut ha fet que els temps de pas siguin molt difícils de complir i que no es vol trinxar, així que tots dos sortim ufanosos del km 22 (si “nomès” 22!) amb alegries renovades!!

IMG_4557.JPG

Després de l’avituallament hi ha una pista de 2km que sempre es fa molt pesada i a plè sol encara mès. En Pau comenta que si la Rosa passés per aqui faríem un “Canepa” (després confessant el crim a l’arribada). El que no sabíem és que a la Rosa li havian dit que per no ratllar el cotxe era millor que tornés per ón havia vingut.
El temps amb el Pau passa depressa, converses aménes i anem saltant la temàtica mentres anem a un ritme agradable, els millors moments de la cursa.
Però arribant al control de Careguè, en Pau s’en adona que sense esforç estem retallant temps, i decideix que hem d’intentar apretar. Ell revifa com un au fènix de les seves cendres i fent la pujada d’Escàs ja em porta darrera sense poder dir ni fava! La calor comença a ser infernal i la por a una deshidratada és gran. Bec molt i com tots dos som de jalar ens anem fotent les móres pel camí (que bones) .
Arribem a l’últim avituallament  (nomès queden 200+ i una baixada de 6km), em foto mig meló i ell es menja la pasta d’una voluntària. Merda ! Ja he vist els efectes que un plat de pasta provoca a les potes del Pau i ja tremolo!!! 😱😱😱
Comencem a pujar i ell s’en adona que s’ha deixat els bastons a l’avituallament. ALLLELLUYA! Podré pujar tranquilet mentres ell va a buscar-los. De seguida m’atraparà i jo vaig mirant els bolets del camí, cosa que em distreu força. Ell cada vegada està mès fort. E l plat de pasta ja està convertit en glucosa i ja està fent que les seves cames pugin a tot drap. Arribem al coll, i jo a cada esforç em van sortint sons guturals. Ell m’espera i em va cridant: VINGA ESPAVILA QUE JA HI SOM !
Una mica més endavant veiem tres nois que s’estrenen en marató, i decideix que els hem d’atrapar.  Jo li dic que prou, que estic trinxat, que ja arribaré, que no el vull veure més…
Ell diu que tranquil, que em posi davant, que no ens farem mal …
Accepto i em poso davant, cada passa és un turment pels peus i les articulacions!  Al córrer, vaig fent uns petits HI! AH! HU! I en Pau em crida: DEIXA DE PLORAMIQUEJAR ! NENAZA!
M’aguanto els sanglotets i atrapem als noiets. Tots es posen darrere meu, jo m’emociono i tibo fort uns dos km. Com era de preveure, després de Surp (l’últim poble a 2km de meta) rebento, i els nois s’escapen. En Pau es fot nerviós i encara em crida més: NENAZAAAA NOOOO PLOOOOORIISSSS I COOORRRE QUE NOOOO ARRIIIIBEEEMMM !
Jo no puc més! Els peus em bullen molt i ens toca 1km ‘asfalt bullint a plè sol. Li dic que m’és igual, que no vull córrer més, que tingui pietat, que m’està matant, … QUE S’EN VAGI A LA MERDA!!!
Ell afluixa i em diu que hem de fer 2k en 14 min i que caminant no ho aconseguirem! Apreto dents i trec forces d’on no n’hi han i acabem corrents. Li dic que estic corrent no per acabar amb un temps determinat sinó perquè d’una punyetera vegada s’acabi aquest turment, ell somriu, ja som a meta …

IMG_4617.JPG

IMG_4634.JPG

PD: gran cursa en tots els sentits, rodejat per amics i coneguts per arreu

BUSCANT L’ULTRA PERFECTE

Els Surfistes busquen l’onada perfecte,els meteoròlegs la tempesta perfecte, els músics la composició perfecte , els amants el polvo perfecte … I els corredors de muntanya? Que busquen?
Aquests cap de setmana he seguit mitjançant les reds socials, wasap i càmera amb streaming la UT d’Andorra on hi tenia un bon grapat d’amics i coneguts trescant pels 4recorreguts i alguns d’ells fent d’espectadors de luxe del espectacular i duríssim recorregut del principat .
Això m’ha fet reflexionar del que significa per a tots nosaltres aquests búsqueda incessant del plaer que suposa cascar-se una pallisa de dimensions èpiques cada vegada que podem. Un UT d’Alta muntanya te tots els ingredients per colmar tots els desitjos de qualsevol malalt, terreny tècnic , manca de dormir, nomès apta per escollits (en un bon moment de forma ) paisatges que tallen la respiració i la promesa de una gran satisfacció si aconsegueixes travessar L’arcen d’arribada ( siguis el primer o últim seràs un heroi )
Que seria per nosaltres ( em permeto el luxe de parlar en nom de tots) un UT perfecte? Crec que hauria de reunir uns requisits fonamentals ;
1er HA DE FER POR
Si companys la por es fonamental, si abans d’apuntar te no et fà por ( ni tant sola una mica) no podrà mai generar-te aquel pessigolleig nerviós dels dies previs .
2onCOMPARTIT
SI no pots compartir-ho amb ningú de que adelanta. Desde els mes propers fins els més llunyans el repte s’ha de compartir, pots ferho abans, mentre o després pero ferho farà de l’experiencia una cosa que no només quedarà en la teva memòria sinó que perdurarà en tots els que com tu també buscan alguna cosa més a la vida .
3er ASEQUIBLE PERO NO
AIxò es una contradicció , el repte l’has de poder complir i s’ha de preparar a consciencia , pero t’ha de generar molts dubtes, si no hi ha superació perque ho fas?
4rt. SORPRESA
La imprevisibilitat del que faràs es el que probablement converteixi un UT normal en l’UT de la teva vida .
Si ho tens tot programat i et surt exactament com tu volies, quina gracia tè? La sorpresa es fantàstica i quasi sempre ,sobretot amb una cursa tan llarga , acabarà arribant . GAUDEIX-LA
NO ET CONFORMIS
HI ha una frase d’un muntanyenc ( no recordo qui va ser) que deia .
La millor muntanya es la que encara no has pujat .

Podríem parlar dels fails ( dels quals sóc un expert) pero això ho deixo per un altre post més extens .

Recordeu també que ens n’adonem de la felicitat quan ja l’hem passat 😜

20140714-114125-42085726.jpg

20140714-114125-42085951.jpg. Aqui teniu un parell de fotos de dos FINISHERRRS de la Ronda dels cims , herois !!!! Grans Pati i Esteban!!!!