Archive | Setembre 2015

Posa una Matxicots a la teva vida

“Sergi , jo mai podré fer la extrem Matxicots, ho haig d’asumir! És massa dura, els temps per acabar-la estàn molt apretats i a mi em costa déu i ajuda entrenar al mes d’agost!!”

Aquesta conversa me la van recordar diumenge al migdia, i va ser mel pels meus oïdes; em va reafirmar que val la pena, que no és de bojos, ni de borratxos, ni de inconscients… Gràcies Sergi!

Anar  a Rialp la tercera setmana de Setembre ja forma part del nostre ritual familiar. Aquest any fins i tot s’hi ha afegit el meu pare, per poder anar a buscar bolets! És una cita obligada per milers de detalls que fan aquesta cursa indispensable en el nostre calendari.Aquest any, desprès d’haver aconseguit acabar dignament la UT les Fonts, vaig pensar que era el moment d’apuntar-se a la llarga de Rialp .

Realment no les tenia totes. Duia un entrenament bastant precari marcat per una costella fisurada a la cursa del Catllaràs. Sabia que podia aspirar a fer una cursa digna de 52, però no estava per acabar el monstre de 82kms. ( Una vez más, gracias Esteban) Així que el plan era dividir la cursa en dues parts, i si la primera funcionava intentariem la segona. 

Un dels canvis d’aquest any, tots ells milloren la cursa, és que la sortida és conjunta amb els de 52, i això fa que l’ambient sigui bestial! Em poso l’últim de la fila amb molts coneguts i m’ajunto amb en Ton i en Pau Tortugueta ( tots dos ténen molta més pota que jo, però diuen que volen anar amb mi). Els hi dic que jo no penso córrer ni un metre i ells diuen que accepten. A la que arrenca la cursa, l’únic que segueix al meu costat és en Ton; tots els altres surten corrent! Al cap de 150 metres tots suats, aturats per un tap, volta al poble i jo segueixo amb la estratègia de no córrer per cap motiu. La gent marxa però en 15 min ja estem tothom al seu lloc! Amb en Ton seguim junts i li demano que freni el ritme; anem controlant a tots els que coneixo i veig que sense esforç els estic mantenint a ratlla! Ens coneixem força i sé què farà cadascú. Fins al Coll del Triador pugem xerrant i regulant per encarar la pala del Montsent de Pallars, per mi, la pujada més dura en una cursa que he fet mai! És una pujada que produeix temor de veritat!!! En Ton és un gran escalador i quan arriba al tram tècnic li dic que m’avanci i que ja ens veurem més endavant; crec que ja no el tornaré a atrapar i penso que hauré de trobar un altre roda per seguir. A 200m del cim apareix la primera rampa a l’abductor, ja sé que en aquestes curses sempre em passa i m’intento tranquilitzar. Poc a poc que això es molt llarg! Faig cim i m’abraço amb en Ruben que està de control

Allà, sorpresa , està el Pau esperant-me, i una mica més endavant en Ton.Ostres! Que ben acompanyat aniré! Però a la primera baixada m’encallo una mica (la meva inutilitat en trams tècnics ja es llegendària) i marxen tots dos. Les meves dues llebres es fan amics i marxen junts, darrere meu sento la veu del Ruben: ” Nadie dijo que fuera fácil!!!”

Passar per Entremonts és tan meravellós que no t’en adones i ja estàs pujant el Monterroio. A dalt de tot haig de parar i donar-me cops als quàdriceps perque es desenrampin. El dolor comença a fer-se bastant emprenyador.

Al final de la següent carena m’atrapa en Tottu, germà d’en Pau Correcat, i just començar baixada m’enrampo fort de veritat. Em quedo quiet com un gat a punt d’atacar i faigs uns sorolls extranys; la cosina del Txema (organitzador) era al meu costat i em demana si estic bè: “Tireu , ja s’em passarà”. Em prenc un tubet de Magnesi líquid i quan començo a baixar veig en Tottu i la cosina a baix de tot, quina depressió tu! Amb les cames com dos troncs vaig baixant pel pedregar i arribant a baix el peu dret rellisca, vaig  a terra i la meva Cresta illiaca atura tot el cop amb un pedregot enorme, que no havia de ser allà. La bona notícia és que el dolor tan fort ha fet desaparèixer les rampes, però no m’atreveixo a aixecar-me per por de haver-me fet mal de veritat. Poc a poc i renquejant, veig que la cosa no passarà d’aquí, desprès de lo del Catllaràs no tenia ganes de estar parat un temps. En aquestes que em trobo amb la dona i m’acompanya fins a la Mainera, km 26 2800+ ja 😱 .

L’avituallament és espectacular, com tots en aquesta cursa, menjo força i em bec la meva cervesa predilecta, Aigua de Moritz. Allà també hi son a punt per marxar les meves dues llebres, en Pau i en Ton. Voldria marxar amb ells però penso que si ho faig em rebentaran segur! Decideixo parar 5 min i sortir al meu ritme. Aquest tram que ve ara és terrorífic, són 8 km fins a Espot, però hi han dues pales que es pujen pel dret , i quan dic pel dret és pel dret!!

aquest tram el vaig fent amb una noia que es diu Yolanda. Mola perquè va renegant de lo dura que és la pujada i em recorda força a quan vaig a entrenar amb la dona. El tram final és duríssim però ens anem animant mútuament. Dalt de tot està la Miriam al control i no em puc estar de fer-li una abraçada com deu mana. El coll de les Picardes és magnífic i ser allà ja és un premi!

La baixada aquesta és força tècnica i dóna la sensació que si rellisques no hi hauria qui t’aturés fins a baix de tot! Aixi que clavo bastons i m’arrapo fort a les pedres. La Yolanda baixa fent saltirons i m’anima, li dic que ja ens tornarem a trobar més endavant. Arribant a Espot em trobo en Pau que m’està esperant tombat a l’herba, diu que no es veu amb forçes de fer-la tota però que fins al 52 vé amb mi, fantàstic penso. A Espot també hi és en Ton!

Hi ha pasta i arròs; jalem fort i encarem l’última pujada forta de la cursa de 52, són 400+ però es deixen fer bé. Aqui en Pau té un mal moment però anem fent. Ens tornem a enganxar amb la Yolanda i fem un bon trenet fins Caregué. Aquest tram és una meravella, per un costat la Pica i per l’altre el Montsent, corriols magnífics al costat d’un riu, barrancs, boscos plens de bolets… Però es fa molt llarg! Caregué costa d’arribar i estem cansadets, jo segueixo amb el meu mantra de no córrer ni un metre tot i que en aquests camins vénen ganes de fer-ho. Algún corredor que ho fa i marxa, al cap de 10 min ja el passem nosaltres al tram tram. A l’avituallament de Caregué tenim claca potent.

ens motivem força, Queden 6 km amb 300+ i 500- fins a Caçadors i sortim amb ganes. Aquests 300+ van ser dels pitjors de la cursa, no els tenia al cap i els vaig patir moltíssim a plè sol i per un tallafocs vaig suar de valent, esbufegava força. Moment dur però va passar aviat.

L’arribada a Caçadors és tranquila. Allà hi ha en Massa, en Roger i la Irene; tothom em mira amb ulls d’admiració i jo penso que encara queda molt, que la nit és llarguíssima i que el cansament tard o d’hora es pagarà. Penso en les paraules de l’Esteban: “Estás para hacer una buena carrera de 52 y jugartela en la larga, tú escojes.”

Parlem amb en Ton, en Pau ja va dir que aquí plegava, i ell diu que si jo tiro ell també. Jo li dic que si ell hi va jo també! Un per l’altre ens motivem força. Jalo molt (el meu súper-poder de poder menjar sense gana aquí es necessari!) i em faig una dutxa ràpida amb aigua gelada. Renovat i net, sortim de caçadors ,nomès queden 5 corredors darrere nostre. Ja no deixaran continuar a ningú més. Els temps de tall són força exigents però crec que els 30 amb 2000+ que queden els podrem fer força bé. Dos corredors surten davant nostre i un francès de Biarrritz surt darrera nostre, ens atrapa abans de la primera pujada, però pujant no ens pot seguir. Li pregunto si està bé, i em diu que tranqui que va a la seva. Aviat ens cau la nit a sobre i veiem uns frontals per darrera. Una cosa fosca i grossa ens passa esperitada pel costat! És un gos! Quin sustu tu! Els dels frontals ens diuen que son caçadors i que estàn buscant un senglar ferit, que és molt perillós i que vigilem! Ni ens immutem! Estem tant cansats que pensem que si vé un senglar, no li farem ni cas, però no, era una broma del Txema:  l’organitzador i alma mater d’aquesta gran cursa, ens anima, diu que anem bé de temps, però que si seguim endavant s’ha de acabar, ja que hi ha un tram ón no ho podrem deixar.

La pujada desprès de Beraní son 5k amb 700+, pel mig del bosc. Té petits descansos, però els rampots són forts i empinats. En arribar a dalt  tots dos ens ajupim fent sorolls extranys, mare meva que dur!

Un altre avituallament al mig del bosc, on tothom ens anima! Lo d’aquesta cursa no té nom, és la perfecció logística .

Hem de baixar les curves dels búnkers i en Ton baixa força el ritme, crec que està mig dormit, parla poc i només pensa en el pà amb embotits que li han dit que hi ha a Roní .

Aquest tram ens alenteix força pero no ens aturem.

A l’arribada a Roní ens atrapa el Francès, vé amb pressa perquè té por del tancament horari. Nosaltres només tenim un ritme i no podem fer res més que mantenir-lo. Ell menja pà amb embotit( per fi) i jo un plat de fideuà espectacular! ( Sí, una fideuà Casera al km 70 de una UT), el grupet d’escombres es posa darrera nostra i passem per 5min el control de baix el riu, allà està el Txema i la seva dona, ens apreten, diuen que per fer els 12 que queden tenim tres hores i mitja , que no ens encantem que el terreny es força complicat 😰

Aquí m’agafen ganes de plegar, hi tinc la dona, la nena, el cotxe, una manteta… l’altre opció son fred, patiment, terreny perillós ( i força), en Ton…

No penso i tiro cap a Sant Romà de Tabernoles, un poble abandonat on Jesucrist va perdre les dues espardenyes! A mitja pujada passem al francès (creiem que era mitja! Quina pujada interminable) i quan arribem a dalt creiem que ja ho tenim fet. Sobre el planell eren 5 km carenant, però era una putada de camí amb barranc al costat, dret, molt difícil per mi. Aqui és en Ton el que m’espera i jo em ratllo força, en aquest UT no regalen res!

Amb penes i treballs arribem a Rodès, 2k i ja hi som! El primer km es plè de rocs (com no podia ser d’un altre manera), en Ton es mou molt justet, el frontal està mig mort i les cames fan figa. La Rosa truca i diu que el Francès vé a tota ostia darrera nostre, jo li dic que és igual i en Ton que li sua la polla tot! Però a 500 metres de l’arribada, sento soroll darrera i veig un frontal corrents: “Corre Ton corre!”, ” que vé el Francès”. Corriem a 6′ el km i el francès ens retallava. Merda! Ens passarà a la linea d’arribada! “Accelera Ton!” Crec que vam entrar a 4’50 😅😅😅😅😅 i el francès no ens va poder atrapar!!

Jo volia plorar a l’arribada, però el cor em sortia per la boca! Finalment no vaig poder complir el meu mantra de no córrer ni un metre …

Diuen que la millor cursa és la que encara no has fet però aquesta és la millor. Com em va dir ahir en Joan Xicola: “És un bon  moment per deixar-ho i pensar en la petanca”.

Anuncis