Archive | Març 2015

“SI ENTRENAS,PUEDES”

Aquest tuit d’Esteban és el que resumeix la meva segona participació a la Ultra de les Fonts. Fa un mes i mig tot pintava fatal! Una pseudoneomonía, més un estat de forma pèssim, feia pensar que haver-me apuntat un altre cop a Xerta no havia sigut la millor de les idees. Però poc a poc ,amb  els consells d’en Bulderban ( Esteban), la cosa començava a semblar factible; fins hi tot alguns entrenaments memorables amb l’@oldterminator feien creure en el miracle.

Dos dies abans de la cursa, amb la feina feta, va començar una sospitosa crisi d’alèrgia primaveral que tot i que es l’època, feia pensar més en “miedo escénico” que en res més! Però el fet de tenir el nas rajant com una font fins l’hora de sortid no va ajudar a controlar els nervis pre-cursa .

Us agraden les “road movies” ? Les pel·lícules aquelles en que el protagonista fa un viatge iniciàtic  en el qual es va trobant diferents personatges i situacions fins a un clímax final. Doncs això és el que em va passar a Xerta.

A la primera etapa de la Ultra, una cursa trampa de 23 km amb poquet desnivell de nit, vaig decidir no desenganxar-me de la Montse i la Cristina. Sabia que anirien a ritme lent i jo no volia flipar-me! La gent surt molt depressa, però amb tranquilitat, nosaltres anem fent. Anem xerrant, mirant la lluna plena entre les oliveres i els kms van caient. Primer la Cristina tira més, però encara està pagant una cursa d’una setmana per la selva de Costa Rica (aquí el més tonto fa rellotges!!), i quan portem 1h, és la Montse la que apreta. Jo em deixo portar i els hi vaig explicant el que encara ens queda: uns bons trams de córrer. 23 km no és una broma i tot el que apretem avui demà es pagarà fort! Al final, amb la Montse, apretem una mica i pensant amb les “Baldanes” (botifarra negra de la zona) entrem a meta amb alegria, menjar prou ràpid perquè fot molt fred i a intentar dormir.

La nit es fa llarga. 3h i mitja de donar voltes al llit i ja som un altre cop a la sortida, es necessita moral!!  Penso que seguiré amb les “nenes”, perquè ahir em van anar prou bé! Quan arrenca la cursa intento que no  s’escapin, m’enganxo en la Cristina, que va més endavant, i faig tot el tram de la sèquia amb ella (tram molt cabró). L’any passat aquí anava molt malament i avui em sento fresc i bè. Però, tot i així, no em flipo i segueixo a ritme d’ella. Pujant un marge s’enganxa amb un verdissot i es fa una ferida a les cames que sagna com si fós la nena de la pel·lícula de Carrie!

La Cris diu que no passa res, però fot molt efecte i tothom que ens passa es preocupa. Mentrestant, a lo lluny, veig el Sergi Farró, company d’aventures i el meu profe de tennis de fà 15 anys. No pot ser! Què li deu passar? L’atrapem i diu que plega, que li fa molt mal el genoll i que no pot córrer. Li dic que no pari, que es prengui ibuprofè, que si se l’hi espatlla ja ho arreglarem, però que endavant, que és molt aviat per deixar-ho i que ell te pota de sobres per seguir. A Paüls espera la Rosa (la meva parella, supporter, companya, àngel de la guarda, protagonista de la meva vida…), truco per dir-li que el Sergi vé tocat i que la Cristina també. A l’avituallament, l’ambulància cura a la Cristina i la Rosa li dona els ibus al Sergi. En aquell moment, decideixo seguir sense la Cristina i anar amb en Sergi fins que es recuperi. Ve una pujada prou forta fins el km 15 i diu que anirà tranquil. Enganxem al grup del Paco Robles i comencem la pujada amb ells (uns paios ultraexperts, que tal com comencen les ultres les acaben). Veig que vaig molt bè i li dic al Sergi que tiri, els passem. Tots em diuen que estic molt fort,

em motivo i pugem amb força (que fàcil que sóc de motivar!!!).

Arribem al llac de dalt i, al trotar per un tram de pista, en Sergi pateix molt pel genoll. Vaig amb ell i veig que puc córrer (l’any passat aquí no podia ni trotar!). Ell para a estirar la cama i em diu que ja m’atrapa. Sense adonar-me’n, començo a augmentar el ritme, avanço gent que està corrents, i trobo “el moment”: aquella sensació que voles, que corres sense esforç, que el món flueix i tu ho fas amb ell. És aquell estat en que voldries estar sempre, i ploro (llagrimeta al canto), emoció i a gaudir del “moment” ….

PERÒ QUE FAS COLLONS?!?!

Que això és un Ultra!!! T’estàs flipant i només vas pel km 18!!!

Arribo a l’avituallament i allà està la Rosa, em mira bocabadada, què fas aquí tan aviat ????

-No ho sè! Vaig de puta mare!!!

Marxo ràpid i en Sergi ja em passarà. La baixada que ve ara és una mica tècnica i a mi em costa. Als 5 min, ell em passa i penso que ja no el veurè més. En aquestes baixades sempre em passa gent, ja ho tinc acceptat. Però avui, això no passa i és a l’inrevés: SÓC JO EL QUE ADELANTO!!!!

Recordo que fins Prat de Compte (km 26), l’any passat va ser infernal, i avui estic gaudint com un cotxinot. Vaig passant gent gairebè sense esforç i arribo al següent control. Allà flipo amb colors! Quanta gent!!!!! Mai havia estat amb tants corredors en una UT! Ai mare!! Què t’has flipat!? Anar sempre al vagó de cua té aquestes coses.

Allà veig al Torbellino Babil i la seva parella Maite. Els havia amenaçat que vindria desde darrera tipus Walking dead i que “hachazo al canto”, pero tant aviat? m’emociono fort i crido:

BABIIIIL!!!

Llavors faig una imitació del crit del Cristiano seeeeeeeeeeee!!  Ja ho sè, vergonya aliena, però estava fora de mí….

Allà a l’avituallament, en Sergi diu que ja no sent dolor i que tira fort. Intento enganxar-me al Babil, però al girar la cantonada, em trobo a en Pau Tortugueta. Un païo molt complicat mentalment, però molt bona gent! Tant bona gent que va decidir acompanyar-me tot el que quedava de cursa! L’any passat quan va veure que no vaig poder finalitzar ja es va oferir a acompanyar-me i ara tocava anar amunt. Ell s’en adona de seguida que vaig massa fort i comença a frenar-me. La pujada fins al 32 és un pepino espectacular i, a més, tè un tram aèri que l’any passat m’els va posar per corbata. Anem pujant i segueixo fort i bè, però arribant a dalt ja veig que començo a fluixar. Desprès del tram aèri (gràcies Pau ), hi ha un tram molt pedregòs, ón em passa un bon grup de corredors entre ells el Babil. Arribo prou bè a dalt, gairebè amb una hora menys que l’any passat!!!!!

  • Comença la baixada i aquí veig que en Pau amb el meu ritme no va bè i necessita anar més ràpid; va davant meu i el vaig veient a lo lluny. Crec que marxarà, però cada vegada que marxa, al cap d’una estona m’el trobo en una pedra o en un prat. M’animo i vaig fent, i en no res ens trobem al començament d’una llarga baixada que ens portarà fins l’avituallament de st Roc (km 42). L’any passat aqui em perseguien els escombres de la cursa  i avui vaig tant tranquil .  Tot i així, començo a sentir-me cansat i fà “caloret”. Li dic a en Pau que marxi cap a l’avituallament, que mengi, i que fagi el que necessiti que ja ens veurem. No baixo malament i encara mantinc l’hora de marge. L’any anterior ens van deixar seguir però ja anàvem amb el temps passat, o sigui que aquesta vegada m’ho prenc amb calma. Remullada a la font, jalo força i una bona pasterada d’AloeVera a l’entrecuix (poso foto encara que sigui íntima) La pujada que ve ara és eterna! L’any passat m’hi vaig aturar 3 vegades i em vaig quedar sense aigua; així que: ampolla de litre i mig a la motxilla més el bidó. Aquesta pujada és molt calorosa i a més no li veus final. Va fent petites curves però no para i, quan creus que ja estàs dalt de tot, tooorna a pujar! A la mitja hora de pujar ja noto el pajarón com arriba, poc a poc però va venint. Prenc un gel i una pastilla de sal però ja és massa tard. Decideixo que no pararé, m’és igual si vaig lent o ràpid però no penso aturar-me. En pau tambè està passant el seu momentassu, però de tant  en tant, m’empeny perquè no pari. Crec que ens van passar uns 6 o 7 corredors, jo creia que ja era l’últim de la cursa, quina ràbia amb lo bè que anava. En aquell moment, em va venir al cap la conversa amb el meu gurú:
  • “Mañana, cuando llegue el momento malo -que llegará- piensa que lo dificil ya lo has hecho entrenando. Te relajas y revifas”
  • M’ho vaig anar repetint a mode de mantra i, poc a poc, em vaig anar relaxant. Els kms van caient. Ara ve la baixada al Poble d’Alfara: un camí que ni les cabres agafarien mai i, si hi passessin, no crec que hi tornessin. Son 4k de baixada i les bambes comencen a llagar-me, merda! Amb això no hi contava! Espero que no vagi a més. En Pau marxa i diu que m’espera a baix.  Penso que farè sol la baixada, però en aquesta cursa (road movie), això no passa en cap moment. És com la cançó dels seguidors del Liverpool: i’ll never Walk Alone. Apareix per darrera un xicot de Figueres que va prou content. Anem junts una estona i em confessa que va escaldat. Li parlo de les meravelles de l’Aloe i que la Rosa el tindrà preparat a Alfara. No ho tè clar, perquè li he dit que cou una mica al començament, i l’escaldada és molt a propet dels testicles. Li explico que si en Pau i jo, que som unes nenes, ho hem fet, ell tambè podrà. 

Entrant a la plaça d’Alfara ja tinc la meva claca esperant. Rosa (amb l’Aloe), Fiona , Karim, Kunfujete, Irene … fins i tot, han vingut els meus sogres i la besàvia!!!!! El de Figueres flipa! El noi és valent i s’embadurna fort, fa algún Ay pero compleix.
Aquí encara estic mig empajarat, menjo força, remullada de cap a la font de la plaça, menjar i no vull parar més. Vaig 40 min per sobre del temps de pas, però si m’encanto, tot l’esforç podria anar a la merda! En Pau està estirat a terra i diu que marxa amb mi. Després d’Alfara, km 52, queden 18 km, tot un món! A la primera pujada torna a venir la patacada, gel, pastilla de sal,  aigua. Res, no tiro! En aquest moment em passa en J Carlos (el de la perilla), puja fort i sembla que jo vagi aturat. M’anima, em diu que estic molt millor que l’any passat i que no pari.
Jo estic KO, penso en quan trigaria un helicòpter en venir a buscar-me. No vull fer una passa més! Estic mort en vida, ara sóc un Walking dead total. Quin patir, ostiès! En Pau m’espera a lo lluny i nomès tinc al cap que haig d’arrribar al control de la Font Nova sense usar el frontal. Cosa, que en aquest moment, sembla imposible. Un cop passem el km 58, sabem que menys una xinxeta abans del pic, pica més avall que amunt. Ens animem i veiem que comencem a atrapar gent; no molts, però es nota que la cosa ha canviat. Començo a creure que l’objectiu és assumible. Això que el terreny és molt cabró. Consegueixo arribar a la Font Nova i allà està el Torbellino Babil, ens motivem i la Rosa ens diu que li hem recuperat 20 min desde Alfara, que nomès fa 15 min que han marxat en Dani Camarero i en RAUL Koala (mare meva quin pajarón que deurian portar).

Ara ja no val a badar, sortim amb energia. Amb frontal al cap, i a la primera baixada em flipo, sembla que voli per un corriol i pam !! torçada de turmell!! Em puja un calfred per l’esquena, però de seguida m’en adono que no és res! Buff, què just que m’ha anat! Els últims kms intentem regular, però ens anem accelerant i arribant al poble. Ja comencen a aparèixer les emocions, no puc parar de córrer, acceleraria i seguiria corrents!!! Que feliç que sóc! Creuem l’arribada entre aplaudiments i en Karim, el director de la cursa, em rep amb els braços oberts:
-Felicitats Santi! Estic molt content per tu! Sé que l’any passat ho vas passar molt malament…
Busco els meus i allà estan: m’abraçen fort i gaudeixo d’aquest “moment”.

Les sensacions ara son molt bones, però demà tenim feina encara, i de la bona: 27km amb 1700+ per rematar el cap de setmana. Menjo, xerrem i cap a casa. La nit es fa curta i pel matí tornar-se a posar la roba de córrer es fa molt díficil, però molt eh!!!!
Avui també corren bons amics que nomès faràn aquesta última etapa i tots em felicitan per l’etapa d’ahir. Quan comencem a córrer, ja noto que la cosa no va bè. Em trobo molt cansat i tornen les paraules del gurú:

Collons ! “cansadillo”!!! Estic fet pols! Menys mal que hi ha tap i que tots anem en filera. M’aturo un moment a treure’m una pedra de la vamba i quan torno m’en adono que sóc l’últim, o casi. Sé que els deu últims de la cursa no pasaràn el tall o entraràn amb més de 5:30 al final, o sigui que no val a badar. “No te agobies”- estic agobiadissim!!!! Al pasar el primer avituallament vaig molt emprenyat, no em veig amb cor d’acabar amb el temps permès.

Em foto un bon troç de meló i li dic a la Rosa que vaig fatal. Allà veig a en Julián, amb el que vaig fer l’etapa llarga l’any passat (road movie ). Sé que ell passarà els temps, així que, no vull que s’escapi. M’hi enganxo i faig tota la pujada amb ell, pateixo molt però crec que aconseguiré baixar a Font Nova amb el temps de tall. M’enganxo a una parella de Manresa que porten bon ritme i els hi poso pressa perquè estava convençut de que tancàven a les 4h de cursa. Quan falten 2 min entrem com bojos al control!

Ens diuen que mengem i que deprès ens marcaràn i dic que ni hablar!! Que em marquin ja, òstia! Llavors em tranquilitzen i em diuen que anem 20 min per sobre … 

M’ho prenc amb més calma perquè encara quedan 6 km i es faràn llargs. La Rosa ja em felicita però en aquest Ultra no regalen ni 100 metres i una errada en aquestes alçades seria criminal. En aquests moments és quan el protagonista de la road movie li toca picar pedra solet, acabar la feina dignament i dos minuts abans del temps de Tall creuava la linea d’arribada d’una de les UT més dures de Catalunya. 

Encara flipo amb la quantitat de gent que s’en ha alegrat  amb aquest repte .

GRÀCIES A TOTS !!!!!!

HOW YOU PREPARE AN ULTRA?

porto ja deu anys corrent, al començament penses que si aconsegueixes córrer una hora seguida seràs el paio més feliç del món. Pero al cap d’un temps t’adones que vols més, que això enganxa i molt, que cada vegada t’apuntes a quelcom més potent e inabastable  anys enrera, fins que un dia apareix l’innombrable, el que creies que no faries mai,el que era nomès per “homes” de veritat ( perdona’m Marta Muixí ) i no parlo de Marxa llarga de resistència, tipus Matagalls-Montserrat o 24 h del cap de creus, parlo de curses amb temps de tall cabrons, desnivells que costen d’imaginar i amb penya de nivell que si apunta a córrer fort. Si amics parlo d’Ultratrails potents i aquest cap de setmana vaig a un d’ells ; la UT les Fonts a Xerta . cursa per etapes que ja vaig intentar asolir l’any passat 120km 6000+ en tres etapes ( si us voleu entretenir està descrit a aquest mateix blog) . 

el dia que t’apuntes començes a pensar en la frase que dona títol al post, frase que desde que vaig veure aquest video d’en Kilian http://youtu.be/Bmp4qaNWgt0 

sempre em repeteixo a mode de mantra quan  estic entrenant per la muntanya 

-HOW YOU PREPARE AN ULTRA ? 

i jo m’autocontesto:

-AMB DOS COLLONS! 

anys enrere preparant la Marató del Congost vaig seguir un entrenament espectacular que em va fer fer en Kiko Blasco,un crack d’hora vuit en mitja marató, entreno que vaig seguir a rajatabla fet que va fer que arrives a creure’m un atleta i tot amb tantes sèries  i més sèries , pero els dos anys que vaig seguir el seu planning vaig rebentar les últimes setmanes abans de la cursa ( culpa meva, no de l’entrenador ) després he anat sempre a la meva bola amb molts alts i baixos ( més baixos que alts) . durant tot aquest temps t’adones que sense els que tens a prop es imposible de plantejar-se reptes d’aquest tipus, gràcies amor meu per estar sempre allà i creure en mí .

aquest hivern he fet cas d’un amic amb molta pota, petits consells en moments puntuals i alguna paraula adequada que mentre estàs entrenant t’empeny fort 

– Este sábado tienes que pitar, hoy no me sirve 

– mañana 40km y al día siguiente dale fuerte 

– yo haría eso 

no sé com anirá la UT pero abans de que començi vull donar-li les gràcies. 

QUE COMENÇI LA FESTA!