ROCACORBA, A LES TENEBRES DEL BOSC

Tot va començar quatre hiverns enrera. L’hivern als meus dominis és potent i dur, poca gent s’atreveix a voltar-hi, i menys de negra nit. Per això, quan vaig ensumar aquells beneits que anàven amb un llum al cap, van recordar-me tres segles enrera quan tot el poble de Canet d’Adri em perseguia amb torxes incandescents.
” Mort al monstre!” – Cridàven…
No em van trobar mai! Però al meu cap encara ressonen aquells crits. Per això el primer hivern em vaig amagar i ningú em va veure; l’any següent van tornar a venir i la meva curiositat va fer que m’apropès massa a alguna d’aquelles ànimes. Vestien robes llampants i sabates de colors diversos, i tots semblaven que els perseguia una manada de llops salvatges. Quina manera de córrer! Però aquest hivern i l’anterior no van venir de nit, i en varen venir molts més, n’eren un fotiment! Abans de començar a pujar se sentíen explosions i música molt forta.
Em vaig col·locar entre dos arbres i, amb la meva capacitat de camuflatge, ni els ulls més ben entrenats serien capaços de veure’m! Van començar a passar pel meu costat esbufegant com els senglars que em menjo de tant en tant. Alguns tiren unes bossetes de colors al terra, que d’un temps enrera vaig troban pels llocs més insospitats. Perquè ho faràn? Tots tenen butxaques en aquestes bosses que porten a l’esquena, i semblen molt cares!!
Segueixen passant corredors i em fixo en un d’ells. Sembla un home curtit, vesteix de color vermell i no para de renegar! M’ha fet gràcia i decideixo seguir-lo. A les baixades nomès mira de trobar un forat al camí per avançar al que tè davant, com hi va el paio!
Arriba a un lloc on li donen de menjar i beure, quins amfitrions més amables! Llavors li pregunten:
– Com va la cursa?
El paio se’ls mira amb cara desencaixada per l’esforç i els hi deixa anar…
-Una merda, tu !
I s’en va esperitat muntanya amunt. Quina gent més extranya!!!
El deixo fer perquè amb aquest caràcter…
Uns minuts desprès, ( exactament 35), apareix un altre personatge, vestit de negre , melena llarga i barba espesa; li fan la mateixa pregunta i contesta:
– Aquests boscos son bestials! Quin lloc més increïble per córrer !!!
Òsties!! Aquest és dels meus! Decideixo seguir-lo, tampoc va molt ràpid i no em cansarè gaire.
Va fent una pujada, que segons he sentit dir abans, és l’última de la cursa. Va prou animat mirant el rellotge i li comenta a un altre corredor que va prou bé de temps i que apretarà a la baixada final. La seva Il·lusió és contagiosa i m’animo només de veure’l.
Però de cop veig que s’atura, fot un crit esfereïdor! Encara s’em posa el llom de punta al recordar-l’ho! S’ajup com si volgués agafar alguna cosa del terra, que coi deu fer??? Vinga noi espavila! No es mou i amb la boca emet uns sons ben extranys! Em començo a preocupar. Apareixen uns altres corredors i al preguntar-li què li passa, respòn que té rampes. “Ahhhhh!”, fan tots amb el cap, deu ser alguna cosa que tothom ha passat algun cop.
Al cap d’uns minuts, sembla que per ell van ser hores, i desprès de rebre el consol de tots els que passàven pel seu costat, el paio comença a caminar. Ranquejant d’una cama, poc a poc, va agafant velocitat i el veig desaparèixer bosc avall.  Ja no el veure més, però tinc el pressentiment que l’hivern que ve ens tornarem a veure. La cara de felicitat que feia trescant pels millors corriols dels meus boscos no tè preu!
ROCACORBA es màgic!!!!

IMG_9064

Advertisements

About santitant

Córrer es l'excusa perfecte per voltar per les muntanyes

One response to “ROCACORBA, A LES TENEBRES DEL BOSC”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: