MATXICOTS ! VISCA EL PALLARS!

Aquest any era la meva tercera participació en aquesta marató extrema, germana petita de la ultra. L’excusa de passar un cap de setmana amb família i amics fà que sigui indispensable en el meu calendari, independentment del meu estat de forma, cosa que predisposa a que no tinguis ni idea de com afrontar la cursa ni de què pugui passar (la incertesa també mola) .
A les 5:30 anem a veure la sortida del gran Esteban, que ja ha fet podi tres anys seguits a la ultra #idol (acabaria abandonant per primera vegada a la seva vida en una cursa).

IMG_7979.JPG
Tranquilament xerrem fins que passa la mitja horeta de diferència entre les dues curses. En Ruben decideix anar a calentar (els seus plantejaments de cursa son impagables, es mereixeria un post per ell solet)! Mentres, nosaltres decidim no malaguanyar ni una mica de la pota que tenim.

Sortida espectacular! La gent surt esperitada com sempre, i nosaltres ens quedem darrere (com sempre en curses tant llargues no val la pena apretar).
Al primer repechón, en Roger tiba fort i no vull que marchi, m’agradaria fer la cursa amb ell (com l’any passat), per això, deixem en Pau enrere que ja ens atraparà.
En 10 min ja ens ha atrapat! Veient que té ganes de gresca (la competitivitat d’en @paucorrecat es mítica!). A la cua per passar el pont del riu va avançar a tres corredors!
Ja veig que no serà la marató tranquileta que m’havia proposat. La pujada fins Llesui son 800+ de nit i els fem a roda del Pau, sense quasi poder xerrar. Ens porta amb un ritme brutal, 15 mts. davant nostre i mirant enrera cada 10min. Intentem no perdre’l de vista perquè la seva experiència en UT + la seva companyia son indispensables.

IMG_4470.JPG

Just passat Llessui, parem a pixar i el Pau desapareix. Collons! Com hi va! El tio s’està preparant per les 100milles del sud de França i les últimes tres setmanes s’ha cascat TRES PUTOS CAVALLS DEL VENT !!!#idol . Amb en Roger flipem de com tira i decidim apretar per fer la pujada al coll del tirador tots junts. Amb penes i treballs, i malaguanyant forces, aconseguim atrapar-lo just al començar la segona part de la pujada  de 600+. Allà sóc jo que em fico davant e intento que ells pugin al meu ritme. L’any passat, en Roger aquí ho va passar molt malament, però aquest any em fixo com respira i va perfecte. Jo no les tinc totes! La manca d’entrenament, mès un estiu a base d’ensaïmades amb nutella i entrepans de sobrassada a Menorca, fan que la “pujadeta” costi lo seu.
Arribant al coll, en Roger ja va davant i el Pau uns metres darrere. Ha pagat l’apretada i ara li toca patir a ell. Sé que la pujada a la pala del Montsent de Pallars se li atravessa (penso que li haig de treure 15min fins al cim, perquè ell desprès baixant m’els recuperarà).
Em prenc un potet de Magnesi líquid, per prevenir les rampes, i parlo amb en @pautortugueta que abandona per mal a una cama.

IMG_4510.JPG
La meva filla el va cuidar com si fos un gatet mullat per la pluja 😂😂😂

Al començar la pujada al Montsent, 700+ terribles, veig que en Roger marxa davant, no li puc mantenir el ritme i assumeixo que ja no el veure mès. Obro Spotify y espero que “30 Seconds of Mars” m’ajudi a pujar la puta pala.
Tothom puja el Montsent mès o menys amb la mateixa tècnica: cap mirant a terra, 4 o 5 passes amb força i aturada mirant amunt, cap mirant a terra i amunt. L’any passat vaig pujar avançant gent, aquest any passo algú però també m’avancen a mi.
Després de passar la canal amb la mini-grimpada estic força fotut, les cames no tiren i estic “empajarat” total. Volia menjar alguna cosa al fer el cim però “va a ser que no”. M’aturo en una roca arreserat del vent i obro una barreta, em foto la meitat i s’em fa una bona bola a la gola. Estic perdent un temps preciòs i ja no dubto que en Pau m’atraparà aviat, i en Roger ja no el veuré. Arrenco com puc i fent cim ja veig al Pau darrere movent els pals amb ganes. LA MARE QUE EL VA PARIR! Decideixo no fer ni foto (el paisatge mereixia que m’hagués parat) i caminant per la carena vaig recuperant-me de la pàjara. Ell fa cim i em fot un crit esfereïdor: TITAAAAAANNN !! JAAAA VIIIINCCC!!!
Al començar la primera baixada pedregosa, ja m’ha atrapat i ja sé que marxarà. Jo baixo com una vella artròsica, i ell com un bou enfurismat! Tot i així no el perdo de vista i pujant el segon pic (Monterroio) ja estem junts i li marco el pas. No aconsegueixo que perdi roda i això vol dir que quan baixem el perdrè de vista.
La baixada del Monterroio d’aquest any és un bon canvi de recorregut, allarga 3km però millora molt la cursa. Et fa estar més estona a alta muntanya i això es d’agraïr.
En Pau ja és davant meu, encara el tinc a la vista, però sé que ell ara ha començat a escalfar i a mi em comença a fer bastant mal una fascitis mal curada (en casa d’herrero…) .
Abans d’arribar a l’avituallament, em trobo la meva estimada i supporter incondicional, pregunta com vaig i em diu que el Pau em porta 5 min, en Roger va llençat i ja ens treu mitja hora!

IMG_4582.JPG

A l’avituallament menjo ràpidament i faig canvi de bambes, dues birres 0’0 i en Pau em proposa un “pacte de no agressió”. Diu que el canvi de recorregut ha fet que els temps de pas siguin molt difícils de complir i que no es vol trinxar, així que tots dos sortim ufanosos del km 22 (si “nomès” 22!) amb alegries renovades!!

IMG_4557.JPG

Després de l’avituallament hi ha una pista de 2km que sempre es fa molt pesada i a plè sol encara mès. En Pau comenta que si la Rosa passés per aqui faríem un “Canepa” (després confessant el crim a l’arribada). El que no sabíem és que a la Rosa li havian dit que per no ratllar el cotxe era millor que tornés per ón havia vingut.
El temps amb el Pau passa depressa, converses aménes i anem saltant la temàtica mentres anem a un ritme agradable, els millors moments de la cursa.
Però arribant al control de Careguè, en Pau s’en adona que sense esforç estem retallant temps, i decideix que hem d’intentar apretar. Ell revifa com un au fènix de les seves cendres i fent la pujada d’Escàs ja em porta darrera sense poder dir ni fava! La calor comença a ser infernal i la por a una deshidratada és gran. Bec molt i com tots dos som de jalar ens anem fotent les móres pel camí (que bones) .
Arribem a l’últim avituallament  (nomès queden 200+ i una baixada de 6km), em foto mig meló i ell es menja la pasta d’una voluntària. Merda ! Ja he vist els efectes que un plat de pasta provoca a les potes del Pau i ja tremolo!!! 😱😱😱
Comencem a pujar i ell s’en adona que s’ha deixat els bastons a l’avituallament. ALLLELLUYA! Podré pujar tranquilet mentres ell va a buscar-los. De seguida m’atraparà i jo vaig mirant els bolets del camí, cosa que em distreu força. Ell cada vegada està mès fort. E l plat de pasta ja està convertit en glucosa i ja està fent que les seves cames pugin a tot drap. Arribem al coll, i jo a cada esforç em van sortint sons guturals. Ell m’espera i em va cridant: VINGA ESPAVILA QUE JA HI SOM !
Una mica més endavant veiem tres nois que s’estrenen en marató, i decideix que els hem d’atrapar.  Jo li dic que prou, que estic trinxat, que ja arribaré, que no el vull veure més…
Ell diu que tranquil, que em posi davant, que no ens farem mal …
Accepto i em poso davant, cada passa és un turment pels peus i les articulacions!  Al córrer, vaig fent uns petits HI! AH! HU! I en Pau em crida: DEIXA DE PLORAMIQUEJAR ! NENAZA!
M’aguanto els sanglotets i atrapem als noiets. Tots es posen darrere meu, jo m’emociono i tibo fort uns dos km. Com era de preveure, després de Surp (l’últim poble a 2km de meta) rebento, i els nois s’escapen. En Pau es fot nerviós i encara em crida més: NENAZAAAA NOOOO PLOOOOORIISSSS I COOORRRE QUE NOOOO ARRIIIIBEEEMMM !
Jo no puc més! Els peus em bullen molt i ens toca 1km ‘asfalt bullint a plè sol. Li dic que m’és igual, que no vull córrer més, que tingui pietat, que m’està matant, … QUE S’EN VAGI A LA MERDA!!!
Ell afluixa i em diu que hem de fer 2k en 14 min i que caminant no ho aconseguirem! Apreto dents i trec forces d’on no n’hi han i acabem corrents. Li dic que estic corrent no per acabar amb un temps determinat sinó perquè d’una punyetera vegada s’acabi aquest turment, ell somriu, ja som a meta …

IMG_4617.JPG

IMG_4634.JPG

PD: gran cursa en tots els sentits, rodejat per amics i coneguts per arreu

Anuncis

About santitant

Córrer es l'excusa perfecte per voltar per les muntanyes

2 responses to “MATXICOTS ! VISCA EL PALLARS!”

  1. Pau says :

    Què gran! Què ben parit reviure-ho tot
    MOLTES GRÀCIES
    Per la cursa, per les fotos i per la crònica
    Llàstima que entrenis, si no podríem fer més coses junts, ha ha ha.

  2. patillades says :

    Una narracio fantastica santi 😀 M’he petat de riure amb el pau, la cara que posa a les fotos es ben maliciosa. Llastima que no ho devies gaudir molt perque anaves fos, pero sembla una de les millors parelles de viatge que puguis trobar i segur que en guardaras un bon record

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: