QUAN ANAR ÚLTIM NO ES UNA ESTRATÈGIA

Quan véns d’entrenar poc i t’apuntes a una Ultra d’Alta muntanya ja saps que no et pots fer moltes il·lusions pero com soc de fàcil convèncer ,hi anaven molts amics i a més em coincidia amb setmana de vacances m’hi vaig
llençar.
Quan veus les dues opcions a la pantalla de l’ordinador,llarga o curta, penses
– Què collons ! Més km més estona per passar-ho bè !
Doncs endavant , setmaneta de vacances a Tregurà i com a colofò l’UT Ulldeter !

Tres dies de pujar muntanyes amb la Rosa, dormint en alçada i gaudint de la natura. Tot anava com la seda, felicitat absoluta i amb moltíssimes ganes de començar.
Pero la tarda abans, vaig rebre una mala nova, ( res greu ) però em va deixar molt tocat anímicament. Fins hi tot em vaig plantejar no prendre la sortida, però mentre anàveu arribant tots amb la vostra alegria i motivació, la cosa va millorar una mica i a la nit vaig decidir posar-me el pitrall i endavant .
Ja a la sortida, el cap no parava, intentava somriure i no podía. Hi era en cos present però la meva ànima estava a un altre lloc.
Crec que mai he sortit a una cursa amb tan poques ganes .
Quatre petards (aquests de Klassmark els hi encanta la pirotècnia), mini volta al poble i amunt! De seguida quedo en darrera, entre l’estratègia i el estat anímic creia que sería una bona opció.
En JUNIOR vol fer la cursa en plan pirata i decideix venir amb mi tota l’estona .
En junior es en Pau López, un xavalet de 19 anyets que està com un llum de carburo! Imagineu com pensa que el seu entrenador és en RAUL Koala!!!!!!!!
Al cap de 1 km de bosquet anem sols. Darrera nostre queda una dona curtida en Ultres i el seu home que sempre l’acompanya, i va fent la goma. Quan s’obre una clariana, veiem el Puig Pastura 2160m i la filera de gent pujant! Ens hem quedat molt lluny dels últims, la cursa s’ha trencat molt ràpid! Intento apretar una mica però no tinc esma; penso que ja vindrà la rauxa en algun moment i les sensacions bones apareixeràn (qui et paga per pensar??).
A punt de coronar el Puig Pastura, apareix un dels protagonistes del dia: EL PUTO VENT!! A mi especialment, el vent no em molesta gaire; refresca, neteja l’ambient d’humitat i a més espanta les cabòries del cap. Però això no era vent! Era un puto vendaval!!!!
Amb en Pau no parlem gaire i jo amb poso el Buff amb mode “doña Rogelia”. No m’afavoreix gaire pero es “lo que hay”. Al final de la Carena ja veiem la Cresta del pic Borregues i pensem: “mare meva, amb aquest ventot hem d’enfilar-nos per allà dalt?? “
Prou feines teníem en mantenirnos drets que comencen a venir els maquinotes de la curta! Cosa que provoca que la nostra sensació de “mierdecillas” augmenti, perquè mentres nosaltres no sabem com clavar els pals, ells pujen corrents !!!!
A punt d’arribar al cim, em passa la Messi:
– Como vas Santi ? Campeón !
La mare que la va parir!! Semblava que ni es cansava!
– Tu no sales volando con este viento??? Si yo, que peso 91 kg, me desplaza tu deberías ir atada con una cuerda !!!
Doncs no, tú! La paia no queia! Deu ser que és més aerodinàmica i talla el vent 😳
Fent el cim, ens vè una miqueta de rauxa, perquè ja portem 7 km i 1500+ un milqui vertical amb el puto vent. Apretem una miqueta perquè en venen bastants de la curta i tots corren força (molts coneguts que no anomeno però que us recordo a tots, cabrons com correu!). Aqui molts d’ells patinen i jo no, gràcies a l’sportiva que té una sola collonuda en pedra molla ( gràcies Pau Sust). Passem Coll de la Marrana i en aquest moment ja tinc ganes de plegar. El cap no em para i no estic gaudint, penso que al refugi plego i a prendre pel sac que no està el dia per heroicitats! Veig molta gent al refu, entre ells la Rosa, que com sempre, està allà per si em fa falta qualsevol cosa (no me la mereixo), i en Roger, que volía fer el bucle de Bastiments amb mi. El paio ja està tot preparat i equipat per anar cap amunt, com el veig tant il.lusionat decideixo no plegar i anar tots junts. A l’avituallament em foto un plàtan, 3 trossos de taronja i mitja gerra d’isotònic.

Després del refugi d’Ulldeter, arrenquem amb ganes i a la primera pujada torno a ser jo. Pujo fort i no m’avancen els de la curta, inclús en passem algún que ja va ben enrampat! Passem un Collet i veiem el que ve ara: una filera de gent pujant a caraperro fins el coll de la geganta! Uns 400+, paro em foto un gel, bon traguet d’aigua i cap amunt . Aqui encara vaig prou bé, amb en JR i el Roger acompanyant-me em sento prou afortunat.
Abans d’arribar al coll veiem un paio alt com un Sant Pau que vé de baixada fent saltironets, ens sona bastant el seu estil i veiem que és en Pau Alegre que ha decidit plegar perquè no es treia el fred de sobre. Estava emprenyat com una mona intentant re-dirigir als corredors perquè pugéssin per on ell deia! Ens despedim i allà al coll ens desvien els de l’UT amb els del trail. Ja veiem el Bastiments, imponent com ell sol, esperant que  hi anessim .

La pujada es fà duríssima i només pensar el que encara ens queda, ho fa més dur. Començo a patir fort i el puto vent es fot molt pesat! En Roger va prou bé, m’anima molt i em va fent fotos mentres en Pau (el Jr.) comença a patir de problemetes amb l’alçada (mal de cap).
La crestejada fins Becivers es molt guarra de pedrots grossos i difícil d’encarar. El ritme que portem és molt lentot i això em desmoralitza. L’aproximació fins Becivers es xunga, el primer tram de baixada és una cabronada, en JR pilla un pedrot que es velluga i li fot un tajo al tendó d’Aquiles 😳! Li miro, veig que no és gran cosa (podía haver sigut fort), com no pot més del mal de tarro es pren un Enantium (antinflamatori) i “palante”! Aquest tram fins als llacs de Carrança és molt maco i si hagués pota podríem córrer fort (no queda pota). Hi ha neu i gaudim com nens relliscant (gran moment)! Seguim baixant, pensant que no hem de baixar sinó pujar, i això ens crea una inquietud per la canal que sabem que ens toca fer abans del pic de la Dona. Quan la veiem (magnífica canal amb aigua ) no sembla tant dura i l’encarem amb il·lusió; però en aquesta cursa les coses no són fàcils! La canal fa un gir a la dreta i es mostra amb tota la seva cabronada: una puta paret de sorra i pedra solta on no avances ni volguent! En Roger s’avança i jo no tiro gens (aquí sí que decideixo que en arribar a Vallter plego). El meu cap no para de donar voltes, en arribar al coll, abans del cim, fot un fred de collons i uns nubarrons molt xungos no fan bona pinta! Encarem la “baixadeta” fins a Vallter i els hi comunico que plego, no diuen res però crec que ho entenen. A l’estació m’esperava la Rosa i l’Smolonze (Sergi Mañas) per acompanyarme al següent tram. Però la Rosa només veure’m de lluny, ja sap que no seguiré (són molts anys junts 😍)! A l’avituallament ja no queda absolutament res de menjar, si hagués hagut de seguir i no hi sigues la Rosa, el drama de no haver menjar 😞😞😞 hagués sigut intolerable). Pugem tots al cotxe i amb tristor anem cap a Setcases. Allà trobem lo millor del día, riures, companyía i èpica veient arribar als que sí han completat l’exigent recorregut ideat pel gran Capi Artigues (com un dia t’enganxi!!!)
Hi han dies que el cos no t’acompanya i son difícils, però és molt més dur quan el cap no t’acompanya .

.